QUAN LA FORÇA SUBSTITUEIX EL DIÀLEG

Reconeixement, consensos i convivència en temps de fragilitat global

Hi ha moments històrics en què el món sembla deixar de parlar el llenguatge dels acords i comença a parlar el llenguatge de la força. No es tracta d’una ruptura sobtada, sinó d’un procés progressiu en què els consensos que havien sostingut la convivència internacional es van erosionant fins a deixar de ser percebuts com a espais de confiança compartida i passen a viure’s com a límits incòmodes o obstacles a superar. Vivim un temps en què els marcs que havien fet possible la convivència ja no aconsegueixen sostenir-la amb la mateixa força, mentre encara no hem estat capaços de construir nous consensos amb prou legitimitat moral i relacional.

Des d'una mirada relacional, això no és un fenomen exclusivament polític ni tècnic. Els acords no són només instruments jurídics o equilibris diplomàtics, sinó veritables estructures de reconeixement que permeten dir, col·lectivament, que existim junts, que ens reconeixem límits i que acceptem que ningú no pot sostenir el món en solitari. Quan aquests acords funcionen, el conflicte no desapareix, però esdevé habitable; existeix un llenguatge compartit que permet gestionar tensions sense trencar la relació.

El reconeixement, també en clau geopolítica, és el que impedeix que el poder es transformi automàticament en dominació. És el que introdueix responsabilitat allà on hi ha força i contenció allà on hi ha capacitat d'imposar-se. Quan aquest reconeixement es debilita, el poder tendeix a recolzar-se cada vegada més en la força, no perquè sigui més eficaç, sinó perquè ja no sap com generar adhesió ni consens. És en aquest punt quan la convivència deixa de sostenir-se en el reconeixement mutu i comença a sostenir-se en l'amenaça, el càlcul i la demostració de poder.

Quan això passa, el món no es torna més lliure ni més autònom, sinó més fràgil. El que es perd no és només estabilitat política, sinó confiança mútua, previsibilitat i la possibilitat bàsica de saber què podem esperar els uns dels altres. Sense aquesta previsibilitat, la por ocupa l’espai que abans ocupava la paraula, el replegament substitueix l'obertura i la lògica del “qui pot més” comença a guanyar legitimitat com a criteri d’ordre.

Aquest desplaçament és especialment perillós perquè transforma la naturalesa mateixa de les relacions. Ja no es tracta de com podem conviure en la diferència, sinó de qui és capaç d'imposar-se. És una lògica que no construeix futur, sinó escalades, i que, des d'una perspectiva relacional, sabem que acaba tenint costos per a totes les parts implicades. Quan una relació —sigui interpersonal o internacional— es fonamenta exclusivament en la força, el preu no el paga només qui la pateix, sinó també qui l'exerceix, perquè un món sense reconeixement compartit és un món en el qual ningú no està realment segur.

Des d'una mirada humanista, això ens condueix a una reflexió incòmoda però necessària. La convivència no és ingenuïtat ni debilitat; és una aposta conscient per la responsabilitat compartida. Reconèixer l'altre, també a escala global, no implica renunciar a la pròpia força, sinó decidir posar-la al servei d'un món habitable. La qüestió, per tant, no interpel·la només els grans actors internacionals, sinó també a nosaltres com a societat. Quin tipus de món estem legitimant quan normalitzem la imposició com a llenguatge? Quin paper juguem, com a ciutadans, educadors o professionals, quan acceptem que la força substitueixi el diàleg? Potser el repte més gran del nostre temps no és demostrar qui pot més, sinó reaprendre a sostenir acords que facin possible seguir vivint junts.

Per PAU QUINTANA.