DEIXA'T ESTAR

Aquesta pandèmia ens ha portat moltes coses noves, i ha entrat en els nostres hàbits de relació per quedar-s'hi. Un dels canvis positius que percebo al meu voltant és en la manera que tenim de preguntar a les persones com estan, i en la manera d'escoltar les seves respostes. Com si ara ens importés més com està l'altre, com si dediquéssim més temps a explicar com estem nosaltres i a voler ser escoltats. Com si estiguéssim, honestament, interessats a comprendre què ens passa, a nosaltres mateixos i als altres.

Així, escoltem relats en què les persones expliquen el que han anat superant en els últims mesos, el que han anat assumint econòmicament, emocionalment i fins i tot físicament. Expliquen el que han descobert sobre si mateixos, de les seves parelles, dels seus fills i filles. Expliquen la seva situació laboral, la incertesa, els ERTO o acomiadaments, els plans truncats, els negocis en ruïnes, els viatges cancel·lats. Narren els episodis més durs de la salut familiar, la pèrdua dels seus éssers estimats o la miraculosa recuperació d'alguna persona propera. El que el confinament els va portar, ja sigui harmonia, caos, desesperació, pau, molta o poca feina, models de convivència diferents, de vegades sorprenentment millors que els d'abans. I la pregunta continua sent: com estàs?

Els éssers humans ens entestem a no estar com sigui que estiguem. Com si no en tinguéssim prou de bregar amb el que sentim, emprenem cada dia la batalla de no estar així. Com estàs? és una pregunta que respon a un estat temporal. És com estàs, no com ets. Els angloparlants tenen un sol verb per a ser i estar, per això fan servir el verb sentir, que interessant! Estic trist, estic preocupada per la salut de la meva mare, estic atabalat pel negoci, o feliç per alguna cosa que ha passat, o tranquil, o enfadada per la política… i a més (això no ho expliquem gairebé mai), encara que no m'ho hagis preguntat, vaig i t'explico com estic posant en marxa tota mena d'estratègies per no estar com estic.

I aquesta és la manera que tenim de consumir la llenya que ens manté calents, quan potser està bé estar com estiguem, per un temps. No em refereixo només a un tema de regulació emocional, sinó a un pla més pràctic, més del dia a dia. Un amic em deia fa uns dies «estic estrany». Li vaig preguntar per la seva família: «també estan estranys»; i em vaig interessar pel negoci, que anava «estrany» com ell, em va dir. Li vaig suggerir que es deixés estar, vam parlar de permetre's estar un temps estrany, o desconcertat, o trist, o poc comunicatiu. Sense més. Sense consumir gens d'energia per no estar com un estigui.

Probablement té a veure amb el fet que les persones volem sempre tornar a allò conegut, al nostre estat habitual. Ens incomoda estar d'alguna manera que ens treu del guió, com si algú que és de mena positiva i alegre no pogués tenir dies tristos, com si algú que és xerraire no pogués necessitar uns dies de silenci. A més, tenim aquell pesat de jutge intern que ens diu que no està bé estar enfadat, estrany, o poc sociable; o que no hauríem d'estar alegres mentre el món s'ensorra.

Sembla més bona idea quan preguntem a altres com estan, validar el que ens diguin i així anem practicant per validar-nos a nosaltres mateixos. Potser podem aprendre a deixar-nos estar i a deixar estar l'altre on sigui que estigui. I si està estrany, que hi estigui. Si està reconcentrat i meditabund, doncs bé.

En lloc de validar, moltes vegades, recomanem a l'altre fins i tot canviar d'estat, com si existís un comandament a distància només per a això:

—Estic nerviós perquè demà començo un projecte nou i, bé...

—Doncs no estiguis nerviós, si no passa res. És només un projecte!

O escoltem «no estiguis trist, quina ximpleria, això passa de seguida, la setmana que ve ni te'n recordaràs» quan un no se sent amb forces ni d'acabar el dia d'avui. O potser «no t'enfadis, si total, no té remei».

Aquest és el tipus de consol que de vegades oferim: «no sentis això». És com dir-li a algú: «però home, a qui se li acut fer 1,76, fes menys i llestos!» Continuem interessant-nos, però de veritat, per com estan els altres i escoltant-los, per com estem nosaltres mateixos i escoltant-nos. Validem les seves emocions, els seus sentiments, i els nostres. Sense judicis, sense recomanacions de canvi. Deixem-nos estar i sentir.

Per ESTHER TRUJILLO.