ESTAR SENSE DIR RES
Hi ha moments en què acompanyar algú no consisteix a trobar les paraules correctes, sinó a no dir res. Hi ha situacions en què l’únic que cal és ser-hi, sense buscar explicacions, sense intentar respondre amb frases fetes, sense omplir els espais amb alguna cosa que soni a resposta.
De vegades creiem que ajudar és saber què dir, que com més diem, més hi som, més sostenim. Però hi ha un tipus de dolor, de dubte, d’incertesa, d’emoció que no demana paraules, demana companyia. I confonem totes dues coses més sovint del que ens pensem.
Per acompanyar de debò, no cal intentar omplir a qualsevol preu. De vegades és millor deixar espai, no corregir el ritme de l’altre ni empènyer-lo cap a un tancament o una conclusió que encara no toca; només quedar-s’hi, a prop, sense necessitat d’intervenir. I aquest quedar-s’hi ja és una manera de dir alguna cosa, encara que no es pronunciï ni una paraula.
I qui ho rep ho nota, nota la diferència entre un silenci que sosté i un silenci que abandona, encara que de vegades costi explicar en què consisteix exactament aquesta diferència. Potser es nota més en el cos que en la raó, se sent una calma diferent quan algú es queda sense exigir res a canvi, sense esperar que estiguem d’una manera determinada per continuar sent-hi.
No tots els silencis acompanyen de la mateixa manera. També existeix el silenci de qui no sap què dir i calla per por d’equivocar-se, el de qui es queda perquè no sap com marxar, però tampoc sap com ser-hi. Aquest silenci, encara que des de fora sembli el mateix, es percep diferent, té una altra textura, una altra temperatura. El silenci que acompanya no és el de qui calla perquè no té res a oferir, sinó el de qui calla perquè ha entès que allò que ha d’oferir és justament això, la seva presència sense condicions.
Oferir aquest silenci no és una cosa amb què es neix. Gairebé tots aprenem primer a omplir, a omplir l’aire amb una pregunta, un consell, una frase d’ànim que diu més sobre la nostra pròpia incomoditat que sobre allò que l’altre necessita. Per això cal desaprendre aquest reflex, aprendre a controlar l’impuls de dir alguna cosa, a quedar-nos un segon més enllà del que ens resulta còmode sense intervenir, sense resoldre, sense cap altre gest que la presència. S’aprèn, sobretot, tolerant la pròpia incomoditat. Perquè acompanyar en silenci no és fàcil, moltes vegades tenim la sensació de no estar fent res, d’estar fallant. I, tanmateix, és aquí, en aquest no fer, on passa allò que realment importa. Amb el temps, aquest silenci deixa de sentir-se com un buit que cal omplir i comença a sentir-se com el que realment és, un espai que sosté, que abraça, que acompanya.
Des de l’altre punt de vista, deixar-se acompanyar així també té la seva dificultat. Acceptar que algú es quedi sense donar-nos res més, i res menys, que la seva companyia remou alguna cosa. Estem acostumats que l’afecte es demostri fent, resolent, aportant; rebre presència sense més, sense que hi intervingui cap d’aquestes coses, pot resultar gairebé tan incòmode com oferir-la. Aprendre a deixar-se acompanyar en silenci és, potser, tan necessari com aprendre a acompanyar. Acompanyar i deixar-se acompanyar són, en el fons, les dues cares del mateix silenci.
Pot sonar estrany escriure sobre allò que no es diu, però potser cal començar a parlar del silenci com es parla de les paraules, prestant-li la mateixa atenció, la mateixa cura, la mateixa intenció. Perquè el silenci també es tria, també s’ofereix, també pot ser, sense dir res, la manera més honesta de dir «soc aquí».
Per MARÍA JOSÉ PALACIOS.
Post publicat originalment a www.mariajosepalacios.com.
Comentaris