QUEIXÒLICS ANÒNIMS

La cadira és dura, el llit tou, la compra cara, la venda barata, l'ordinador lent, el menjar ràpid, el sou curt, la setmana llarga, l'incentiu baix, l'objectiu alt, la figura grassa, el menú magre, el seient estret, la jaqueta ampla, la pel·lícula avorrida, la cervesa calenta, el cafè fred, la ment en blanc i el futur negre.

El ‘queixòlic’ pateix una malaltia que consisteix en la necessitat de produir queixa fins al punt de la dependència física d'aquesta, manifestada a través de determinats símptomes d'abstinència quan no li és possible expressar-la. El ‘queixòlic’ no té control sobre els límits del seu consum i sol anar elevant al llarg del temps el seu grau d'intolerància vital.

Aquesta severa intoxicació de malestar expressat augmenta amb dimensions de pandèmia. Exaspera comprovar com la pesada queixa martelleja insistent les converses. La ironia de profund contingut agressiu. La inexorable mirada al buit en el got, la imperfecció del vidre o la impuresa de l'element líquid. La il·lusió és ingènua i la crítica docta. En l'avaluació, el somriure és estúpid, i la valoració, com més dura més sàvia. L'entusiasme devalua qui l'expressa.

Fins al moment no existeix una causa comuna coneguda d'aquesta addicció, encara que diversos factors poden exercir un paper important en el seu desenvolupament, i les evidències mostren que qui té un pare, mare o parella ‘queixòlics’ té més probabilitat de patir aquesta malaltia. No està comprovat que existeixi predisposició genètica.

Altres factors associats a aquesta malaltia són la necessitat d'alleujar l'ansietat, conflicte en relacions interpersonals, depressió, baixa autoestima, facilitat per aconseguir atenció i acceptació social del consum de queixes.

L'efecte atractor de la queixa en les converses i l'incomprensible prestigi intel·lectual de la crítica contrasten amb l'escepticisme enfront de la il·lusió i el desprestigi, també intel·lectual, de l'eufòria. És sorprenent, però està comprovat que se'ns presenta com a més llest qui critica i troba defectes que aquell qui lloa i assenyala virtuts. Mantenir un to somrient i vital, presentar-se feliç i entusiasmat, expressar confiança i transmetre il·lusió, ens fa perdre punts en l'escala de l'admiració intel·lectual.

Lluny de manifestar-se avergonyits o penedits, els ‘queixòlics’ disparen arrogants les seves queixes cap al futur, amenacen amb les seves futures reflexions i són contundents a l'hora d'afirmar que fins i tot la més feliç de les notícies encobreix una fatalitat que ens perjudica. A diferència del pessimista que provoca rebuig, el ‘queixòlic’ se socialitza molt millor, fins i tot atrau adeptes.

El tractament del ‘queixòlic’ es concreta en dos abordatges: a) Nutricional, amb la ingesta sistemàtica de somriures, i b) Postural, elevant la mirada a un cel generosament blau. Existeix, al seu torn, un tercer abordatge de suport grupal que Will W. i el Dr. Bob van emprendre, el 1935, a Akron (Ohio), inicialment focalitzat en l'addicció alcohòlica. En el nostre cas es concreta amb la creació d'una equivalent comunitat terapèutica que reuneix els seus acòlits des del reconeixement sincer i el penediment iniciant les seves sessions amb la declaració: “Soc en Joan i soc ‘queixòlic’”.

Per FRANCESC BELTRI.