ALLÒ PROPER I ALLÒ LLUNYÀ

Avui dia, en el nostre món còmode i poc transgressor, s'estableix un desequilibri cada cop més gran entre allò proper i allò llunyà. Aquests dos conceptes són molt subjectius, on cadascú els entenem segons els nostres propis valors, la nostra història personal i la nostra manera de ser.

Diferents autors expliquen el que jo entenc per allò llunyà. Destaquen el sociòleg Zygmunt Bauman amb la seva ja arxiconeguda explicació sobre les societats líquides, on hi ha un excés de velocitat en la percepció de la informació, una excessiva velocitat en contactar les emocions que sentim i un fort desarrelament per saber on som i qui som.

També m'ajuda a entendre què és allò llunyà, per mitjà de les explicacions del científic Richard Dawkins, que amb la seva teoria del gen egoista ens explica que des d'allò únic i individual creix la probabilitat d'adaptar-se millor al medi i amb això assegurar la continuïtat de l'humà com a espècie, sense dependre en excés de la col·laboració i la cooperació.

Segurament hi ha més exemples teòrics que ens permeten identificar allò llunyà; però allò llunyà no mola, així de senzill i de clar. No m'agrada que quan vaig al metge no em miri, no s'interessi pel que sento i només miri i s'interessi per una pantalla d'ordinador on carrega fitxes de pacients, no mola. No m'agrada que quan t'acostes a una finestreta d'atenció al client et mirin, tractin i parlin com si fossis una molèstia, no mola. No m'agrada que quan demano a la meva entitat bancària que m'aclareixi dubtes d'una comissió cobrada, faci servir un llenguatge difícil d'entendre, no mola. No m'agrada que quan he de parlar d'un problema a la feina ens posem els guants de boxa per veure qui la clava més fort, no mola. És veritat que ens hi adaptem, ja ens ho va aclarir Dawkins, però si ens aturem un moment a reflexionar ens adonem que francament, no mola.

Pel que fa a allò proper, puc trobar molts autors que m'ajuden a connectar-hi, però m'agradaria explicar-vos una situació paradoxal que em va donar sentit al concepte de proximitat. Un alt directiu (Chief Executive Officer) d'una de les principals companyies d'assegurances a escala mundial, i en plena fase de fusió amb altres companyies immenses, dins d'un escenari dantesc on fagocitar-se entre ells és esport olímpic; va emetre un vídeo corporatiu intern a tots els seus empleats. En aquest vídeo va introduir un concepte mitjançant una paraula que a mi, com a professional de Recursos Humans, em va cridar enormement l'atenció, la paraula en francès és le candeur.

Però què és le candeur? Prenent-ho en tota l'extensió del seu sentit, le candeur només el trobem en la infantesa, on no es coneix la fal·làcia, ni el perill de ser atacat. La naturalitat es converteix en una eina per dir i pensar el que es vulgui des del cor. És cert que pot indicar una certa ingenuïtat, però ser ingenu mola perquè darrere hi ha la bona fe, una certa innocència, la no-necessitat de disfressar-se per ser un mateix, permetent veure i comprendre aquells qui ens envolten.

I això sí que mola, perquè mola no desconfiar, perquè mola no ser negatiu, perquè mola no excloure i perquè mola comprometre's; amb els altres.

És curiós que le candeur i el concepte que transmet, l'hagi sentit de professionals amb una orientació molt alta al mercantil, a l'econòmic, a les decisions calculades i, si voleu, fins i tot fredes, però segurament per això va tenir més rellevància.

Així, doncs, le candeur, mola, perquè si hi reflexiones t'adones que genera proximitat. Que un professor t'escolti i et miri mentre converses sobre alguna cosa que et preocupa del teu fill, doncs mola. Que un metge et pregunti, s'interessi, et toqui i adapti el que t'hagi de dir al teu estat d'ànim, doncs mola. Que un professional de l'atenció al client gaudeixi amb la seva feina i sigui capaç d'informar-te i ajudar-te de manera autèntica, doncs mola. Que un empleat de banca t'expliqui com funciona un producte, amb els seus pros i els seus contres, pensant més a crear confiança i menys en la seva comissió, doncs mola.

Necessitem ser a prop, que les nostres relacions siguin riques, intenses, autèntiques, amb emocionalitat, amb reconeixements, amb escoltes, perquè mola. És clar que podem actuar sense le candeur, però en el fons no ens mola. Fixeu-vos en les xarxes sociales, són grans motors de proximitats i llunyanies, estem còmodes asseguts al sofà de casa veient què fan els nostres amics, però segurament no parlem amb ells durant mesos, la xarxa social ens ajuda a conèixer però ens allunya dels nostres éssers estimats, si no, fixeu-vos en els vídeos virals que circulen per la xarxa de caràcter emotiu i carregats de candeur (gatonets, nens, persones bondadoses), ens molen i ens emocionen molt. Utilitzem les xarxes però per relacionar-nos més i millor.

Hem de ser capaços de donar un espai dins d'allò líquid i d'allò egoista, al candeur i permetre que les relacions siguin més presents. Que el candeur arribi als joves que no veuen un futur clar, als clients que busquen una atenció de qualitat, a la gent gran que està espantada amb la solitud amb la qual conviuen, als malalts que estan preocupats per la seva salut, als pares que estimen els seus fills i als fills que estan aprenent a relacionar-se. També als empleats que estan treballant molt i als directius que s'esforcen a gestionar millor cada dia. Introduir petites dosis d'innocència, transparència, comprensió, escolta, estima, reconeixement, cadascú amb el seu estil i de la forma més fàcil possible, genera candeur. Donant-nos un somriure, una mirada, una conversa, una carícia, una abraçada, allò que creguem que aporta candeur, ens anirà apropant.

Per TONI PERRAMÓN.