EL MECANISME DE L'ESCORPÍ

L'ésser humà és únic i imparable quan decideix autodestruir-se. Podem arribar a tenir una constància i una tenacitat en això que no tenim mai per assolir altres metes. És cert que l'autodestrucció no sol ser conscient, i que resulta molt més visible (o només visible) per als altres.

Si ens aturem una mica i mirem dins de nosaltres mateixos, moltes vegades descobrim amb sorpresa que estem treballant com a bojos per protegir determinades coses que a la nostra vida són importants, molt importants. Uns diuen: per a mi la salut, és el que més vull protegir, perquè sense salut no tens res… Altres diuen: la família, sens dubte la meva família és l'essencial, perquè si no tens els teus, de què serveix estar sa. Altres saben amb certesa adquirida per experiències vitals, que el que necessiten conservar per estar en pau són els seus principis, la seva dignitat, la seva llibertat, la seva independència, o algun altre concepte d'alçada i profunditat. A això no s'hi arriba gratuïtament ni fàcilment, sinó travessant situacions que ens fan reflexionar, fins i tot vivint situacions en què s'ha vist el risc de perdre algun d'aquests valors. Cal tocar fons per poder tornar a pujar.

I després hi ha els qui, i aquests no ho solen dir, s'afanyen a conservar els seus ingressos, el seu ritme de vida, el seu ego, la seva visibilitat social associada al tenir… Els que són aquí, solen despertar quan perden alguna altra cosa o simplement la veuen amenaçada: executius que són cessats de la nit al dia, o que veuen com la seva parella els deixa, o que viuen un accident de trànsit propi o familiar que porta a recol·locar-ho tot com quan canvia la informació a les pantalles d'un aeroport, desapareixen certes destinacions que estaven a dalt, n'apareixen de noves que no hi eren, i altres de cop i volta estan cancel·lades o endarrerides.

Sigui quin sigui l'eix de conservació que hem triat, el més fascinant és observar com podem passar la vida esforçant-nos per conservar una cosa que, amb les nostres accions diàries, estem destruint, en un bucle lent i constant. Com l'escorpí, que quan se sent amenaçat es pica a si mateix per suïcidar-se.

Així, un magnífic professional del món acadèmic, un home savi a qui tots consulten i refereixen, consumeix els seus dies llegint sense parar, anant a tota mena de fòrums i seminaris, devorant les últimes novetats publicades per no desactualitzar-se, i elaborant llargues llistes de tasques pendents per no oblidar cap font d'informació ni passar per alt cap dada. En aquesta cursa, descobreix un dia que els seus correus electrònics estan sense contestar, que hi ha persones que li han demanat cita fa mesos i a qui no ha contestat, que acumula una llarga llista de trucades per tornar… Entre les persones a qui ha deixat sense atendre, hi ha els seus propis alumnes, els acadèmics de prestigi internacional, els grans empresaris i fins i tot el qui va ser el seu editor reclamant el lliurament de publicacions pendents. Diríem que: en el meu afany per conservar la meva bona reputació, l'estic perdent dia a dia… de manera constant i inconscient…

Un executiu o executiva d'empresa amb una gran responsabilitat passa quinze hores al dia treballant, i quinze dies al mes fora de casa. En el seu discurs diari, ell presenta la seva família com el seu eix vital i emocional: ells són el més important per a mi, tot el que faig ho faig per ells, si no tingués família, res no tindria sentit, ells són la meva raó de viure, si treballo d'aquesta manera és per ells, a mi els diners no m'importen (aquesta és la frase que més clarament mostra com els importen els diners). En el seu discurs hi ha una realitat, i a casa seva hi ha una persona que té els seus fills desconcertats (en el millor dels casos), la seva parella invisibilitzada, els seus pares oblidats, i, en definitiva, tots aquells a qui pretén protegir, rebent les conseqüències de la seva “protecció”. Es resumiria així: m'importa tant la meva família que no tinc un minut per a ells.

Hi ha un tipus d'autodestrucció molt comú que té a veure amb la salut, fàcil de reconèixer. Les mateixes pors o molt semblants que porten les persones a un extrem, els poden portar a l'altre. La gent mor per malalties derivades de l'obesitat i el sedentarisme, i també mor fent esport de forma temerària. Uns i altres, en les seves accions, persegueixen un objectiu relacionat amb la conservació de la salut. Sí, fins i tot les persones que aparentment atempten contra la seva salut, busquen conservar el seu estat actual de salut, el seu gaudi amb el menjar i la beguda, ja que no estan disposats a fer el sacrifici que això els implicaria, i probablement no creuen en la recompensa que —suposadament— obtindrien. L'argument d'autodefensa seria: prefereixo estar així, com estic, que com se suposa que estaria si deixés de fer el que faig, això és conegut i real, i l'altre no ho sé, potser és millor, potser no, així que no val la pena l'esforç.

Les organitzacions també tenen els seus bucles d'autodestrucció. En voler conservar els seus ingressos, emprenen accions destructives cap als seus empleats, espremen els seus proveïdors, descuiden la qualitat i entren en una espiral que pot conduir a la pèrdua del talent, la desatenció i la insatisfacció del client, i la toxicitat relacional del campi qui pugui. O volen conservar a qualsevol preu els seus clients, i en el camí ignoren la qualitat, o ignoren les persones, la qual cosa els porta a perdre clients. Dit de manera breu seria matar l'empresa intentant protegir-la.

És significatiu el cas de les ONG. Aquí, el que se sol vigilar i en principi prevaleix sobre moltes altres coses són els valors i ideals que s'han triat. En funció de la causa que defensen, les organitzacions socials estableixen línies vermelles als seus potencials socis o donants. Aquest és un exercici necessari, però requereix una important reflexió, ja que existeix un risc real que els límits per a la protecció dels principis siguin excessivament rígids i no permetin entrar a gairebé ningú; d'aquesta manera es limiten els recursos que entren a l'organització i amb això la possibilitat de contribuir a la causa. L'actitud seria: la defensa de la nostra causa és tan ferma, que no obrim la porta a ningú que no la comparteixi. La resposta és en l'equilibri. O almenys en la cerca de l'equilibri. I trobar l'equilibri passa per prendre consciència del que estem fent, comprendre per què ho fem i sobretot per a què, amb quin sentit. És possible que després decidim continuar al mateix lloc, però l'important és fer-ho de manera conscient i saber que s'és allà, en aquella lluita per conservar allò que sigui que un vulgui conservar.

Per ESTHER TRUJILLO.