FILOSOFIA AFRICANA DEL COMIAT

FILOSOFIA AFRICANA DEL COMIAT

Fa uns dies estava parlant amb una persona que haurà d'afrontar un canvi bastant radical en el seu món en els pròxims mesos. Havia fet tot un procés d'autoconvenciment: total, és el millor; total, jo ja hauria de marxar; total, ja no tinc gaire a aportar….

Així, anava construint arguments que com fines capes de pintura intentaven tapar tot el que sentia arribar, tot el seu vertigen emocional enfront d'una situació nova i desconeguda per a algú ja cansat de lluitar en l'aspre món corporatiu. I, al final, tot això… per a què? —es preguntava, intentant dotar de sentit uns anys d'esforç que de sobte arriben al final.

L'ésser humà necessita, encara que sovint no ho sàpiga, donar sentit a les seves accions i decisions; necessita sentir que no va ser en va; necessita creure que, d'alguna manera, la seva existència va tenir un impacte; i que en certa manera, per a alguna cosa, per a algú, va transcendir. Per molt hostil que sigui l'entorn, en el nostre fer sempre busquem –encara que no en siguem conscients– transcendir. Que tot prengui un sentit; més gran o més petit, profund o més superficial. Si no arriba a tenir sentit, gairebé és com si no hagués passat. I la nostra memòria esborra tot allò que no va trobar mai sentit.

Davant el tancament d'una etapa laboral o personal, és freqüent que el dolor, o la ràbia, o el desconcert, o la por, o la tristesa, ens impedeixin veure en què s'ha concretat el nostre petit llegat. Sí que veiem amb claredat la sensació de projecte inacabat, i el neguit que produeix; sí que notem el cansament de la lluita, que en veure el final de l'etapa aflora amb tota la seva força; sí que comptem i recomptem les victòries i èxits i tot el que hem aconseguit… Fins que per fi ens donem permís per abaixar la guàrdia, i sentim la por de ser oblidats per sempre, que no hagi tingut cap sentit el nostre pas per allà.

En les converses amb les persones que estan travessant la fase de sortida en un projecte personal o professional (o fins i tot de tots dos alhora, encara molt més difícil…) tots coincideixen en una cosa: separar-se de persones que han arribat a tenir una presència tan intensa i quotidiana els produeix un buit amarg. Creiem que serem ràpidament substituïts i que perdrem els vincles amb les persones: però el buit real és el de la part nostra que es queda amb ells, i l'assumir que, qui se'n va no és el mateix que va arribar, sinó que deixa una part de si i s'emporta una part dels altres. El propòsit final de moltes de les nostres lluites relacionals diàries —arribem a entendre amb el temps— és omplir una part de nosaltres, que solen omplir altres, i deixar una part nostra en ells.

És per això, aquesta, una falsa sensació de ruptura i buit, i és alhora una magnífica ocasió per comprovar la naturalesa i la fortalesa del vincle que es va crear. De fet, amb temps, en realitat pot estar ple de bones notícies. La transició i el canvi ens fan més complets; qui sempre ha estat al mateix lloc amb les mateixes persones i la mateixa ocupació, sol acumular menys aprenentatge. I és que a través del que ens passa i de qui passa per les nostres vides, som en realitat un mosaic d'altres. Som una mica o molt de cadascun d'ells. Entre tots ens van ajudant a fer-nos, a enriquir-nos. Pots abraçar cadascun d'ells quan mires dins teu. S'ha escrit molt de l'amistat i del seu valor, de les seves històries, sabors i disgustos; però aquells que ens van confrontar i ens van qüestionar també poden ocupar un lloc dins de nosaltres. Extensions d'un mateix.

És aquesta la part de nosaltres la que fa sovint de contrapès; la que altres ens aporten. La que t'ensenya la veritat que no vols veure. La que et recorda les teves misèries, comparteix el teu dolor, les teves alegries, triomfs i fracassos. Aquelles persones a qui un dia vas donar els teus millors secrets, et continuen parlant. Persones que es van acomodant en petites o mitjanes o grans dosis, dins d'un. De les quals vam aprendre alguna cosa important. Que van ser una aposta, a doble o res, amb les quals hi va haver lluita i trobada. Que pregunten allò que no saps respondre. El record de les quals t'abriga amb la seva presència interior si tens l'ànima desstemprada i et recorden quin sentit va tenir ser allà, on les vas conèixer. Amb qui t'enorgulleix haver compartit una part de la teva vida. El que cada persona va deixar en tu és una prova més que dues ànimes no es troben per casualitat. Els moments millors i els més amargs. Trobades i comiats. Tot ja compartit. Tot encara per compartir. D'alguna manera transcendim si hem aconseguit ocupar un espai en altres, si el vam fer sentir, o pensar, o patir; igual que altres transcendeixen quan una part d'ells es queda en nosaltres.

Estava en aquesta reflexió quan vaig trobar la filla de Desmond Tutu, l'arquebisbe i Premi Nobel de la Pau, parlant de la filosofia Ubuntu que el seu pare i la seva àvia li transmetien. Ubuntu és una idea present en l'espiritualitat africana que es resumeix en una frase: som a través dels altres. En la força d'aquesta filosofia hi ha l'essència relacional de les persones, hi ha el fet que tots estem connectats, i que no podem arribar a ser nosaltres sense aquells que ens envolten i amb qui estem interactuant, i el benestar de l'individu és en el benestar dels altres. Ubuntu és, en definitiva, una regla ètica sud-africana enfocada a la lleialtat de les persones i les relacions entre aquestes. M'ha fascinat veure la proximitat amb les bases del Model de Transformació Relacional.

Perquè som això, al final: una mica de la Patrícia, un gest d'en Joan, molt d'en Jose, una bona quantitat de l'Álvaro, una part petita però important de l'Elena, una porció d'en Raúl, una quantitat considerable de la Maria, una ració d'en Manolo, un bon hàbit que ens va contagiar en Carlos, una marca inesborrable de la Sílvia, una empremta profunda d'en Jaume, què sé jo, un enorme mosaic, una vànova de patchwork que troba la bellesa en la barreja, amb els fils i les costures de pares, germans, avis, amics, caps, companys, veïns i clients.

I aquí tot pren un sentit: en haver sabut romandre com una part dels altres que sempre els acompanyarà, i ells i elles com una part de tu que sempre anirà amb tu.

Aquesta és una bona resposta: vols saber per a què va servir el teu pas per allà? Per omplir un buit a la vida d'un grapat de persones, i per deixar que algunes omplissin una part de tu que havia estat buida fins que les vas conèixer. Per romandre. Molts anys després, si vas aconseguir omplir algun buit, romans. Romans en la gent com ells romanen en tu quan les relacions són sanes i poderoses. El dolor de la ruptura dura poc perquè creus que perds les persones, però en realitat guanyes, amb l'aparent distància, una proximitat que no va poder ser abans, una proximitat que només s'assoleix amb la distància i el temps.

Pensa que el vertigen del canvi és passatger, perquè surts de cada etapa amb un buit menys, i deixes amb la teva sortida un buit menys en molts dels que et van conèixer. Transcendeixes en els altres perquè mai abans que tu arribessis no van conèixer ningú com tu, no van tenir mai les converses que van tenir amb tu, no van sentir mai amb altres el que només tu els vas fer sentir. Ni tu ni ells seríeu qui sou l'un sense l'altre.

La paraula prové de les llengües zulu i xhosa. Hi ha diverses traduccions possibles del terme al català, les comunes són: "humanitat cap als altres", "soc perquè nosaltres som", "una persona es fa humana a través de les altres persones", "una persona és persona en raó de les altres persones", "tot el que és meu, és per a tothom", "jo soc el que soc en funció del que tots som", "la creença és un enllaç universal de compartir que connecta tota la humanitat", “humilitat”, “empatia”. Aquesta última és una definició més extensa i adequada: una persona amb ubuntu és oberta i està disponible per als altres, dona suport als altres, no se sent amenaçada quan altres són capaços i són bons en alguna cosa, perquè està segura de si mateixa ja que sap que pertany a una gran totalitat, que decreix quan altres persones són humiliades o menyspreades, quan altres són torturats o oprimits. Desmond Tutu (Viquipèdia)

Per ESTHER TRUJILLO