FER-SE LLOC AL CARRER: EL VINCLE COM A OPORTUNITAT EDUCATIVA EN MEDI OBERT

Imatge generada amb intel·ligència artificial.

Durant anys he exercit com a educador social de carrer, trepitjant places, cantonades, bancs i parcs. M’he assegut a voreres, he escoltat converses aparentment trivials i he après a llegir els silencis.

Treballar en medi obert amb adolescents és fer-ho en un espai que no és teu: és com jugar a camp contrari. No tens les regles del teu costat, ni cap autoritat assignada pel context. No ets una figura institucional reconeguda, ni vens avalat per un espai formal. Ets algú que s’acosta amb una intenció, però que no és identificat d’entrada com algú necessari. I això, tot i ser un desavantatge aparent, amaga una gran oportunitat.

El vincle educatiu en medi obert no es dona per suposat: es construeix. I es fa lentament. Els adolescents marquen el tempo, posen a prova el teu lloc, t'observen en silenci i sovint et posen límits. Però quan l’encaix apareix, quan el vincle s’estableix des de la llibertat i el reconeixement mutu, esdevé una eina transformadora. Perquè en aquest escenari sense jerarquies formals, l’educador només pot sostenir-se des de la relació i la presència.

Amb el temps, he entès que un dels fonaments més poderosos d’aquesta tasca és l’escolta sense judicis. Però no és fàcil. Requereix revisar-nos com a educadors, reconèixer les nostres pròpies mirades condicionades, les expectatives que projectem i la tendència —fins i tot inconscient— a voler corregir, interpretar o classificar. Escoltar sense jutjar no és només una actitud, sinó una pràctica exigent, que implica una renúncia: a la urgència, a la resposta immediata, a la necessitat de tenir raó. És, en definitiva, una aposta per la presència sense condicions, per la disponibilitat genuïna davant l’altre.

Aquí entra en joc el valor del reconeixement. En un entorn de medi obert, on la norma sovint no és explícita i on l’espai educatiu no està pautat, reconèixer l’altre implica acollir-lo tal com és, sense condicions. Com diu Mèlich¹ (2010), educar no és modelar sinó “deixar ser”, sostenint l’existència de l’altre sense pretendre redimir-la.

Aquest “deixar ser” no és passivitat, sinó un posicionament actiu d’escolta, de disponibilitat i de confiança. És estar-hi sense exigir res a canvi, oferint presència en lloc de pressa, mirada en lloc de directriu. Els vincles que es generen al carrer poden trigar a aparèixer, perquè requereixen temps, constància i respecte profund pels ritmes de l’altre. Però quan emergeixen, ho fan sobre una base ferma, guanyada des de la confiança mútua, i tenen una força i durabilitat sovint molt més grans que en altres contextos educatius.

L’educació en medi obert ens recorda que no cal tenir una aula per educar, ni un títol per ser reconegut. Cal, sobretot, estar disposat a construir espai relacional on sembla que no n’hi ha. Fer-se lloc sense envair. Escoltar sense jutjar. I mirar l’altre, l’adolescent, no com un projecte a corregir, sinó com un subjecte amb sentit propi.

Finalment, com seria posar la relació al centre també en espais on tradicionalment dominen els procediments i les estructures? Quines oportunitats emergirien si les organitzacions acollissin la singularitat de cada persona com una riquesa i no com una excepció? És possible generar vincles profunds en entorns on el temps i l’eficiència són la norma?

Por PAU QUINTANA.

¹Mèlich, J. C. (2010). Filosofía de la finitud