QUI SOC QUAN NO PRODUEIXO?

Hi ha una pregunta que rarament formulem en veu alta, però que travessa silenciosament moltes biografies contemporànies: qui soc quan no produeixo?

Ens presentem a través del que fem. Quan algú ens pregunta com estem, sovint responem amb un indicador de productivitat: “amb molta feina”, “una mica saturat”, “a punt de tancar un projecte important”. El llenguatge del rendiment s’ha infiltrat en la manera com expliquem la nostra pròpia identitat. No diem només què fem; acabem sent allò que fem.

A La sociedad del cansancio, Byung-Chul Han descriu una cultura que ja no s’organitza principalment per prohibició, sinó per autoexigència. No hi ha un amo extern que imposi el ritme; som nosaltres mateixos qui ens convertim en projecte, en empresa, en objecte d’optimització constant. Ens exigim amb entusiasme. I quan ens esgotem, ho interpretem com una insuficiència personal.

Quan el valor personal queda vinculat gairebé exclusivament a la capacitat de produir, l’error deixa de ser circumstancial i adquireix una dimensió existencial. Si el projecte falla, la pregunta es desplaça cap a mi. Si no avanço, sento que m’estanco com a persona. Si descanso, apareix una inquietud difícil d’explicar. El silenci pesa.

Què passa amb nosaltres quan no estem sent eficients? Qui som quan no estem demostrant res?

No es tracta de qüestionar l’ambició ni el compromís amb la feina. El treball pot ser espai de realització i de sentit. El desajust apareix quan es converteix en l’únic escenari on ens sentim reconeguts. Quan tota l’autoestima es concentra en l’àmbit professional, qualsevol sacsejada laboral adquireix una intensitat desproporcionada. Ja no és només un resultat que fluctua; és la pròpia consistència la que sembla trontollar.

En quin moment vam començar a creure que la dignitat depenia del rendiment? Qui va instal·lar la idea que només mereixem reconeixement quan som útils?

La cultura del mèrit pot estimular el creixement, però també pot alimentar una comparació interminable. Sempre hi ha algú que fa més, que arriba abans, que publica més, que factura més. En aquest escenari, la identitat es construeix en relació amb un rànquing implícit. I el rànquing és un terreny inestable per sostenir l’autoestima.

Potser la qüestió no és si treballem massa, sinó des d’on ens mirem quan treballem. Ens mirem com a persones o com a projectes? Ens permetem ser limitats o només ens tolerem quan som rendibles?

Quan l’eficiència es converteix en criteri central de legitimitat, les relacions també se’n ressenten. La fragilitat es dissimula, la vulnerabilitat es retirai el descans es justifica. Progressivament, la persona queda reduïda a funció.

Si demà perdessis la feina, continuaries sent algú per a tu mateix? Si durant un any no aconseguissis cap fita rellevant, et seguiries reconeixent com a persona vàlida?

Aquestes preguntes poden incomodar perquè toquen una por profunda: la por a la irrellevància. No tant al fracàs, sinó a no comptar. A no destacar. A no ser vist. En una societat que premia la visibilitat i la productivitat, la discreció i la pausa poden semblar insignificants.

I, tanmateix, la identitat necessita més d’un pilar per sostenir-se. Necessita vincles on no calgui demostrar res. Espais on el valor no depengui del resultat. Relacions que no avaluïn, sinó que acullin. Quan el reconeixement només arriba a través dels resultats, esdevé fràgil. Quan el valor es construeix en el vincle, pot resistir millor les oscil·lacions inevitables de qualsevol trajectòria professional.

El vincle introdueix una lògica més ampla que la del mèrit. En el vincle, la persona és mirada en la seva totalitat, amb fortaleses i límits, amb moments d’impuls i etapes d’incertesa. El reconeixement situa l’exigència dins d’un marc de dignitat compartida i ofereix un sòl més estable des d’on créixer. Permet assumir reptes amb confiança, aprendre de l’error amb serenitat i descansar amb legitimitat.

Quan algú sap que el seu valor no depèn exclusivament dels resultats, la identitat guanya estabilitat. L’autoestima deixa d’estar permanentment en joc i la trajectòria professional pot expandir-se sense convertir-se en l’únic pilar que sosté el sentit de ser algú.

Construir espais de reconeixement implica ampliar els fonaments de la identitat. Significa que el valor de la persona no quedi concentrat en un únic àmbit, sinó que circuli en el conjunt del sistema de relacions que l’envolta. Aquesta ampliació dona gruix a la identitat i fa possible una ambició més serena, una responsabilitat més humana i un compromís més sostenible.

Potser el repte col·lectiu que tenim al davant és precisament aquest: generar contextos —en les organitzacions, en els equips, en les relacions quotidianes— on el reconeixement confirmi la persona abans que el resultat, on el vincle sigui experiència de valor i no només espai d’avaluació. Recuperar aquesta dimensió relacional no és un gest secundari; és una condició per sostenir vides professionals amb més profunditat i menys fragilitat.

I així, la pregunta inicial continua oberta, amb més densitat que al principi: qui soc quan no produeixo?

https://www.youtube.com/watch?v=C0WoqOq0mFE