QUAN QUEDAR-SE JA ÉS UNA MANERA DE MARXAR

Hi ha una manera de marxar que no deixa rastre. La persona continua allà, a la seva cadira, saludant cada matí i tancant les seves tasques a temps, però si t'hi acostes de veritat, notes que alguna cosa se li ha anat apagant per dins. Ha deixat de proposar, de discutir amb ganes, de quedar-se cinc minuts més perquè la conversa valia la pena, però no ha donat cap cop de porta.

Ha fet una cosa més discreta i més fonda: ha retirat l'ànima d'allò que fa i ha deixat el cos complint. A aquest replegament callat l'anomenem avui quiet quitting, renúncia silenciosa. I sospito que ja en el nom comencem a equivocar-nos.

Anomenar-ho «renúncia» posa el gest, i amb ell la culpa, del costat de qui treballa. Com si la persona hagués decidit, en un acte privat i una mica covard, deixar de donar. La paraula fa olor de desgana, de comoditat, d'una generació que ja no vol lliurar-se. Val la pena desconfiar d'aquesta lectura, perquè tanca la ferida massa aviat. La renúncia silenciosa s'entén d'una altra manera quan l'escoltem com una resposta i no com un caprici. Abans que algú deixi de donar, alguna cosa va deixar d'arribar-li. El silenci amb què s'apaga acostuma a ser l'eco d'un altre silenci anterior: el de no haver estat vist ni reconegut.

No parlem de casos aïllats. Quan la consultora americana Gallup mira el món del treball a escala mundial, troba que gairebé dues de cada tres persones viuen la seva feina des d'una desvinculació silenciosa, presents en la tasca i absents en el vincle. És una xifra que sembla descriure individus, desganes sumades una a una, però en el fons descriu una altra cosa. Descriu relacions que es van refredar, reconeixements que no van arribar i converses que mai no es van tenir.

Val la pena aturar-se aquí i preguntar-nos amb honestedat. Quan va ser l'última vegada que algú del nostre equip es va sentir de debò vist? Recordem el moment en què se li va anar apagant la mirada, o va succeir sense que ningú se n'adonés?

Gabriel Marcel va distingir la presència de la simple proximitat física. Algú pot estar assegut al nostre costat i trobar-se completament absent, i algú llunyà pot sostenir-nos amb la seva presència. Estar present, per a Marcel, és fer-se disponible a l'altre, obrir-li un lloc dins d'un mateix. Treballem sempre dins d'aquest teixit de presències que ens sosté o ens deixa caure. Quan algú ens sent disponibles, s'atreveix, proposa, s'exposa, en canvi, quan percep que només ocupem un càrrec, es guarda, es protegeix, es replega cap al mínim. La renúncia silenciosa neix aquí, en la intempèrie de sentir-se un recurs i no un rostre. Ningú no retira el seu entusiasme d'un lloc on se sent vist i reconegut.

A l'Institut Relacional hem comprovat mitjançant un estudi que la qualitat relacional incideix en la decisió de quedar-se a través del compromís afectiu. És una troballa senzilla i exigent alhora. Senzilla, perquè qualsevol que hagi cuidat un vincle ho reconeix: ens quedem allà on ens sentim part, on algú confia en nosaltres, on allò que donem troba resposta. Exigent, perquè assenyala que la permanència no es compra amb incentius, es cultiva amb presència. El compromís afectiu és aquell lliurament que cap clàusula no pot exigir i que només floreix quan la relació s'ho mereix.

Quan aquest compromís minva, apareix el fenomen en tota la seva tristesa. El reconeixement s'aprima, la confiança s'esquerda i l'afecte es retira; i el que queda és una presència buida, un ser-hi sense ser-hi. La renúncia silenciosa és l'avantsala de la marxa. La persona s'acomiada per dins mesos o anys abans de signar res. I aquest comiat callat, precisament perquè no figura en cap estadística de baixes, és el més costós de tots.

Simone Weil va deixar una frase que hauria de presidir qualsevol reflexió sobre el reconeixement: l'atenció és la forma més rara i més pura de la generositat. Reconèixer algú comença per mirar-lo de veritat, per prestar-li aquella atenció que li retorna la certesa d'importar. El reconeixement precedeix l'esforç i el fa possible. De manera que una organització que mesura sense mirar i que avalua sense reconèixer, retira sense adonar-se'n el terra mateix sobre el qual demanarà després que creixi el compromís. Reclama el fruit mentre deixa assecar l'arrel.

La temptació, arribats aquí, és llegir la renúncia silenciosa com un problema de persones a qui cal tornar a encendre, amb una campanya, un bonus o un taller de propòsit. L'afecte es resisteix a aquesta via, perquè ningú no el lliura per decret. Es desperta quan existeixen les condicions que el fan possible, i aquestes condicions són, gairebé sempre, relacionals. Per això els qui se n'han anat quedant-se no són el fracàs d'una organització: en són el mirall més honest. Ens retornen, amb una fidelitat que fa mal, la qualitat dels vincles que han rebut.

La pregunta útil canvia llavors de direcció. Deixa de ser «com aconseguim que tornin a comprometre's» i esdevé «què vam deixar d'oferir-los, en el terreny de la cura i el reconeixement, perquè quedar-se acabés fent tant de mal com marxar». La primera pregunta busca a qui assenyalar i gairebé mai no el troba. La segona, més incòmoda i més fèrtil, ens obliga a mirar-nos. I a diferència de l'altra, aquesta sí que té una resposta sobre la qual podem començar, avui mateix, a treballar.

https://youtu.be/QqNrD7SU4sk