LA MILLOR MANERA D'ENTRAR ÉS NO SORTIR

Dit d'una altra manera, no puc sinó insistir en la ja gastada afirmació que no estem vivint una crisi, sinó una transformació social. Encara que justificada, la percepció inicial que va veure en la caiguda econòmica només una sotragada en el camí fa temps que ha deixat de ser un simple contratemps borsari.

Continuar, doncs, retallant vehementment, aprimant, no fa més que posposar, des de la negació dels fets, l'acceptació de la fi d'una època. La millor manera de sortir és no entrar, o sigui, no comprar més la idea de crisi, ni tan sols en la poètica, i si se'm permet una mica demagògica afirmació, que tota crisi és una oportunitat, per molt japonès que ho declari.

Comprar aquesta idea d'oportunitat, que com una finestra interestel·lar s'ha d'aprofitar ara o mai, no afavoreix una nova manera de pensar sinó que novament ens estressa i accelera en la convicció que més activitat o en el seu altre extrem més reflexió ens portaran pels aires a un futur plàcid.

Ni crisi ni oportunitat, estem assistint a primera fila al canvi social més important des de la revolució francesa. Estem presenciant l'esquerdament d'un sistema que ens va fer viure grans moments de benestar i, per què no dir-ho, de felicitat. Aquell món es va acabar, o més ben dit ha començat a acabar-se. Una mirada des de finals d'aquest segle XXI veurà en aquests inicis una època revolucionària on, de forma no cruenta, es va trencar amb un passat de dècades centrat en la concentració del poder en totes les seves formes, econòmic, polític, social, etc.

El comunisme va ser una bona idea d'aplicació funesta i el capitalisme una mala idea a la qual se li va treure un bon rendiment. Però això va ser al segle XX. En aquest el rumb és un altre, difícilment es podia preveure que les eines associades a internet tindrien un impacte semblant. Molt menys intuir que ens portarien a noves formes de convivència.

Vegem-ne les tres més evidents, en primer lloc: la participació igualitària, la nostra amiga xarxa, amb les limitacions lligades a l'accés, ens ha portat la participació d'“un teclat, una veu”, sense importar l'edat, el sexe, la condició social, etc., això sí que és diversitat. Gran diferència amb “una persona, un vot” ja que comporta delegació de poder en lloc d'expressió.

En segon lloc, ha alimentat la solidaritat i la generositat, vehiculant l'ajuda anònima i desinteressada. Emociona constatar que en cada ocasió en què algú demana ajuda, sigui per configurar una impressora o per demanar l'alliberament de presos, la resposta sigui immediata.

I en tercer lloc, la desdramatització de l'error. El món virtual permet com mai abans, l'aprenentatge per assaig i error, ja que aquest no té conseqüències greus ni costos. La generació que s'està educant en aquests valors, participació, solidaritat i aprenentatge sense por, ens portarà molt lluny.

Òbviament els qui assistim al final d'aquesta era no som els més adequats per liderar aquesta migració ja que fins i tot el mateix sentit del lideratge està canviant. La xarxa ha qüestionat el paradigma piramidal del poder en qualsevol dels seus formats.

La idea que només una minoria amb accés a informació està legitimada per decidir sobre la resta. La pràctica que la delegació periòdica cada quatre anys s'ha mostrat caduca i evidencia conseqüències serioses sobre qui se sap vèrtex d'aquesta piràmide. Una senzilla resta ens diu que comptabilitzant l'abstenció, els qui ens governen amb prou feines compten amb el 13 per cent de la ciutadania al seu favor.

L'únic que està en crisi, doncs, és la moral que sustenta el poder actual en la mesura que, com una sotragada a la carretera, ha entrat en un fosc fossat del qual sortirà una mica més endavant. Una qüestió apareix immediatament. Com serà?

Encara que és aviat per contestar, es poden avançar tres característiques bàsiques:

1. Primera: Absència d'intermediaris, els partits i gran part de les institucions que gestionen “allò comú” deixaran lloc a una participació expressiva més directa i aferrada als usuaris directes.

2. Segona: La concentració de les decisions a les cúpules de les organitzacions disminuirà per entrar en una gestió més participada i flexible pel que fa a la vinculació; més projectes i menys empreses. Amb el conseqüent desmantellament de molts organigrames que només reprodueixen estructures jeràrquiques i gairebé monàrquiques.

3. I tercera: La reassignació econòmica en funció de la contribució i no exclusivament diners per diners. Assistirem a la valoració econòmica de la rendibilitat de la contribució no econòmica. L'aparició dels interessos derivats del treball i no només de la inversió.

Aquestes i altres transformacions no han fet més que començar, són tot just conats desfilats però que comparteixen el mateix ADN. El futur, sense ser ni de bon tros de color de rosa, novament millorarà l'estat anterior. Anem a millor i per sobre de tot no sortim de la crisi, perquè no hi vam entrar mai.

Per FRANCESC BELTRI.