MOLT BREU REFLEXIÓ SOBRE LA CORRUPCIÓ

Comentant un dels nombrosos casos de corrupció que ocupen els nostres mitjans de comunicació, un client em preguntava: tu per què creus que la gent es torna corrupta?.

La pregunta no té una resposta senzilla, i no voldria en acest breu espai oferir una resposta que pogués semblar frívola, ràpida o per sortir del pas, per a una qüestió tan seriosa. Però sí que crec que mereix una bona reflexió. Aquí van, doncs, unes quantes línies de pensament.

En primer lloc, se m'acut que els diners hi tenen molt a veure en tot això. Algú pot decidir entrar en un negoci brut per temptació econòmica. No obstant això, en la corrupció com en gairebé tota la resta, els diners no són la fi, sinó el mitjà; permeten tenir una casa més gran, un cotxe més potent, roba més elegant o unes vacances més excitants… I aquest “tenir” no és més que una forma més de cerca de reconeixement, que respon a la perversa equació “tenir és més important que ser”. I és que la nostra societat, tristament, continua posant-hi tant de pes, que les persones se senten tant més reconegudes socialment com més posseeixen, sense importar com de buida estigui la seva vida, encara que estigui plena de coses. Així és com alguns ho donen tot per un càrrec; en el millor dels casos quan el tenen en volen un de més gran però van deixant rastre en el seu ascens frenètic. Deia Collin Powell: "No és bo que el teu càrrec i el teu ego estiguin molt junts; perquè quan l'un caigui, caurà l'altre".

Una altra raó per la qual es pot caure en el parany de la corrupció és l'afany de poder. Més amunt, més servilisme al voltant, més capacitat de sotmetre els altres, més afany per ser objecte de flaixos i compartir taula i estovalles amb els grans. I darrere d'aquesta foto? La fam de ser vist (que no de veure), i no de qualsevol manera sinó de ser vist per altres com un igual. Soc com ells, ja que surto a les mateixes fotos i accedeixo als mateixos cercles. El lucre al qual permet accedir la corrupció té el seu màxim exponent en els grans esdeveniments socials on corromputs i corruptes juguen a deure's favors foscos, i somriuen a la càmera des del gaudi de la seva enorme visibilitat i suposada amistat. I poc després es neguen els uns als altres i s'acusen des del banc dels acusats. És el que s'anomena la mort de l'arna, que en el seu afany de buscar la llum mor socarrimada…

Un argument que també se'm va acudir va ser: corrupció i vulnerabilitat. A les organitzacions que tenen problemes d'ètica, els ulls examinadors se solen posar a les capes altes de la direcció. Aquí ens trobaríem amb la necessitat de reconeixement i visibilitat ja esmentada; no obstant això, en la meva feina amb acest tema sovint he trobat que en els llocs més allunyats del poder i on els salaris són més baixos, existeix un risc clar d'exposició a la corrupció que ve de la necessitat. Així, sense més, de la necessitat pura.

Quan s'ingressen mil euros al mes, es tenen tres fills en edat escolar, uns pares grans i dependents, i una dona a l'atur o amb problemes de salut, la temptació adquireix un altre cos. Recordo una pel·lícula en què la màfia siciliana oferia a un membre d'un jurat costejar un tractament mèdic caríssim a la seva esposa si emetia un veredicte d'innocència al mafiós acusat d'assassinat. És veritat que tots tenim un preu? Val més que no et trobis en la situació de comprovar-ho. Aquesta és, al meu parer, l'equació: l'ètica personal resisteix tant més com menys vulnerables socialment i econòmicament siguem. Aquí no és el reconeixement; és la supervivència, la necessitat, fins i tot l'amor per algú. Maslow ho va explicar molt bé.

Finalment (per avui, perquè això donaria per a molt més…) crec que la por és una altra gran raó per la qual algú pot renunciar als seus valors i principis. Les amenaces i extorsions que amb tant de realisme ens ha mostrat —per esmentar-ne un— John Grisham a les seves novel·les, són capaces de portar les persones a fer coses que no només estan molt lluny dels seus principis o d'allò èticament desitjable sinó al marge de qualsevol plantejament legal. La ment humana en acest sentit no té límit quan es posa a practicar el cruel exercici del xantatge.

Dues reflexions finals, a propòsit de l'anterior, que no per molt escoltades són menys interessants. La primera és que el corrupte no actua sol: com en el tango, perquè es produeixi un acte de corrupció en calen dos, un subornat i un subornador, o un corrompedor i un corromput. Per això en una organització és important treballar en un model de cultura de valors que permeti aïllar aquestes conductes, de manera que els corrompedors tinguin cada dia més difícil trobar a qui corrompre, i es vagin quedant sols. Perquè una organització es comporti de manera ètica, tots els qui hi treballen s'han de comportar de manera ètica; no obstant això, perquè una organització es corrompi, se'n necessiten dos. Una forta cultura interna construïda sobre valors i comportaments és la millor vacuna contra la manca d'ètica.

I l'altra reflexió: no existeixen organitzacions ètiques, només existeixen persones ètiques, deia Karl Popper. Darrere de cada decisió, de cada petita elecció diària, hi ha una persona. Per això, perquè són les persones les que trien actuar de manera ètica o no, sapiguem que quan es treballa en els comportaments d'una organització s'està gestionant el reconeixement, la visibilitat, la vulnerabilitat, o la por. I que aquests són tan poderosos a l'hora de moure les persones, que són capaços de vèncer els principis i valors de cadascú. Em dura aquesta reflexió molt, moltíssim més del que m'ha costat escriure aquestes línies.

Per ESTHER TRUJILLO.