PODER-SE, ES POT

Estava rellegint “La Cova i l'Ós”, després d'haver estat testimoni en els últims dies d'algunes situacions que descriu el Professor Quintana al text. Té gràcia, jo que sempre vaig ser de «sí que es pot», i de «voler és poder» i tot això… vaig sentint el que passa per aquí, i no paro de pensar: no es pot.

Una directora de recursos humans em deia que feia un temps que no dormia: els acomiadaments que ha hagut d'executar li han passat factura. Però no tant com veure que no són estrictament necessaris i que molts són aleatoris, i no tant com li va passar per la consciència que li diguessin que si portava a terme els acomiadaments sense gaires sorolls ni demandes per part dels acomiadats… li pujarien el sou!! Això no es pot fer.

No es pot demanar a la gent cada cop més i més esforç i donar-li cada cop menys compensacions. El copet a l'esquena s'esgota… No se li pot treure a la gent la jornada contínua d'estiu i la paga extra alhora. Potser es pot, però llavors no es pot esperar que les persones conservin el mateix grau d'entusiasme, si és que alguna vegada el van tenir. Ni que parlin bé de la seva empresa. No es poden congelar els sous dels empleats quatre anys seguits i continuar invertint en nous negocis. Quan es fa un any, pot contribuir a generar una alerta sana i un esperit de contenció de la despesa i de moment difícil; però quan es fa un any, i un altre, i un altre i un altre, i l'austeritat és només per a alguns, es converteix en una burla descarada.

No es pot publicar un codi ètic i un expedient de regulació d'ocupació al mateix temps. Potser un temps després d'una reestructuració cal pensar en coses com una nova cultura d'empresa, una transformació interna, una renovació de la visió i els valors. Però no de forma simultània als acomiadaments massius.

Tampoc no es pot parlar d'ecologia i sostenibilitat i de compromís amb la responsabilitat social, i eliminar tota la inversió en formació o en projectes socials, l'ajuda a les ONG, i al voluntariat corporatiu. No es pot “jugar a la solidaritat”, si no s'ha escombrat primer la casa.

No es pot parlar de transparència en els mercats de valors i de codis de govern corporatiu, i després permetre que els empleats sàpiguen el que passarà a l'empresa pels mitjans de comunicació.

Se m'acut que tot això, al final, és com una conversa que una vegada vaig tenir amb un taxista: “girem per aquesta —vaig dir jo— que per la següent no es pot”. L'home va somriure sorneguer i va sentenciar: “sí que es pot, senyora, poder-se, es pot; però no s'ha de fer.”

Doncs això. Poder-se, es pot.

Per ESTHER TRUJILLO.