RECONÈIXER EN TEMPS DE MIERDAJOBS
- Esther Trujillo
- Sep 6, 2019
- 4 min de lectura
Acaba de fer el seu primer any i ja té 44 mil seguidors (i continua sumant). El compte de Twitter @JobsMierda, , que comparteix les pitjors ofertes de feina a Espanya, ha tingut un fort ressò entre joves que, davant els alts índexs d'atur, han d'optar per feines grollerament precàries.
Tot va començar amb una conversa entre amigues. Va ser així que la periodista Alejandra de la Fuente es va adonar que la seva dificultat per trobar feina era també una realitat per a moltes altres persones. Però el problema anava més enllà de la manca d'ofertes; eren les condicions d'aquestes que, segons declara en una entrevista a La Sexta (vegeu vídeo), et fan «ser un esclau de la feina i que no et puguis permetre fer alguna cosa que a tu et faci feliç».
Aquí teniu alguns exemples que il·lustren el que vol dir:
Aquests senyors busquen un matrimoni ESPANYOL perquè treballi per a ells per 0,25 cèntims per kg d'all tallat. A més, aquest matrimoni, ha de llogar-los l'habitació per 250€ al mes + despeses.
Llegiu l'oferta completa pic.twitter.com/kekcLaFRyA
— Mierda Jobs (@JobsMierda)
Doncs sí, en aquesta empresa paguen a periodistes 2 euros per peça. 2 EUROS! A més, busquen un redactor freelance que pugui facturar, per la qual cosa els 2 euros SÓN BRUTS.
Aquí us deixo la pàgina, l'oferta i les condicions... https://t.co/saCKuzmFfD
— Mierda Jobs (@JobsMierda)
Som una empresa molt guai que busquem una persona que tingui formació en màrqueting, que sàpiga castellà, català i anglès. Volem que sàpiga treballar sota pressió però paguem cinc euros l'hora. Així m'agrada! pic.twitter.com/gdZDkoHuNw
— Mierda Jobs (@JobsMierda)
Lamentablement, les feines de merda són més comunes del que voldríem. I els efectes es noten des de fa anys: retard en l'edat d'emancipació, augment dels pisos compartits, persones amb dues o més feines, eternització dels contractes de becaris, feines sense contracte i un llarg etcètera que, sobretot, la generació d'entre 18 i 35 anys coneix bé.
Amb el temps, el compte s'ha transformat en una plataforma de denúncia i conscienciació sobre la precarietat, donant compte d'un fenomen que es corona amb 2,6 milions de treballadors pobres i la naturalització de la pobresa.
«No és el que hi ha»
A Bilbao, al voltant de 40 joves es van associar al voltant d'una certesa: «no és el que hi ha». Aquesta frase, que fa referència a una sortida activa i positiva del problema de la precarització, es va transformar en el lema d'Eragin, també coneguda com l'Assemblea de Joves Precaritzades de Bilbao.
La seva primera lluita va ser contra els salons de jocs. En veure que els seus principals usuaris eren immigrants i persones pobres que, davant la il·lusió de guanyar, es jugaven el poc que tenien, van entendre que hi havia un deure moral a tractar la ludopatia com una malaltia i no com a entreteniment. Van pensar a prohibir la publicitat de les apostes esportives i el permís a menors d'edat, però finalment van proposar allunyar aquests llocs del radi de les escoles. I encara que l'ajuntament no ha realitzat cap acció, el grup va marcar un precedent.
La seva preocupació va continuar i va escalar. Van notar que la vulnerabilitat estava present en molts altres sectors, com l'hostaleria. A partir de diverses reunions, van aconseguir empoderar alguns treballadors que van crear cartells reivindicatius per conscienciar els seus col·legues sobre drets bàsics dels seus llocs de treball. El resultat: tres d'ells van ser multats amb 2.250 euros cadascun per enganxar-los a la via pública.
Però això no els atura. Al contrari, tenen previst realitzar unes jornades de treball a les quals assistiran personalitats del món polític i econòmic. “Està quedant clar que la lluita i l'organització de forma col·lectiva porta els seus fruits i que és l'únic camí que hi ha per fer front”, diu Mikel Ruiz, membre d'Eragin, en una entrevista a El Periódico.
La riquesa de la dignitat
Part del problema passa perquè no fem un mea culpa: any rere any fem creure a milers d'adolescents que en uns exàmens s'hi juguen la vida; els obliguem a triar una carrera professional sota el discurs de felicitat i qualitat de vida; exigim postgraus i, per descomptat, alts estàndards acadèmics. Al final de tots aquests anys de preparació, els diem que estan sobrequalificats o que els falta experiència. Vivim en la inconseqüència, i ningú no se'n fa càrrec.
Després, l'Estat parla de xifres, però l'atur i la precarietat tenen noms. Es diuen Elena, Carles, Maria, Julio i Emma. Es diuen com tu, com la teva família, com les teves amistats. Això és el que roman invisible davant els seus ulls i el que genera més distància entre la ciutadania i el món polític.
Perquè el problema va més enllà dels diners: es tracta de ganes sufocades per la manca d'oportunitats i de somnis frustrats per la incertesa. Es tracta d'una promesa que, com a país, no estem complint, i de milions de persones decebudes davant un panorama sense solució a curt termini. Reconeixement és entendre que la discussió no és sobre euros, és sobre dignitat.
Per ESTHER TRUJILLO.
Comentaris