TOT AIXÒ, I MOLT MÉS

Comences i no pots parar. Una idea inicial, una experiència, i et col·loques davant del teclat. Llavors aquella píndola inicial connecta amb una altra al cap, i aquella amb una altra més… I penses que potser hauries de reprendre el contacte amb algú, o que seria el moment de rellegir aquell llibre. El llibre et porta a la memòria un lloc, i el lloc alimenta la idea inicial.

Continues efervescent per dins i allò que havies pensat que prendria una forma determinada, n'adquireix una altra que et sorprèn i et desconcerta. La sorpresa t'inspira encara més, i tires endavant. Quan estàs a punt de desenllaçar, desdobles en tres allò que et va inspirar i continues trobant paraules, vénen soles, et repten a mesura que apareixen al teclat. Et desafien les teves pròpies frases, és com si et miressin als ulls i amb insolència d'adolescent et diguessin: “eh, tu? És que no em pots construir millor…? Soc una frase normaleta, mediocre, a veure, poleix-me, va… no em deixis així, no et conformis…”. I així millorar una línia significa canviar el nivell de tot un relat, de manera que tornes a plantejar tot l'anterior. Bé, ara està millor…

El que tens al davant és tot just un embrió però ja t'ha fet activar quatre o cinc accions de futur, t'ha col·locat a primera línia de la teva memòria una conversa pendent, t'ha obligat a obrir tres llibres i ha desactivat els teus plans de la tarda. No importa, perquè compensa imaginar que algú trobarà llum o consol o diversió o aprenentatge en allò que fas i pel camí hauràs après també tu, de tu mateix, la més important de les lliçons: el que portes a dins i com comunicar-ho. Gairebé podríem dir que convidem altres a pensar i raonar en la nostra mateixa clau; creem les condicions perquè altres puguin sentir i fer com nosaltres; busquem el pensament germà i amb això arriba una petita sensació de benestar, suau, no sorollosa, però càlida.

La força dels conceptes i les paraules, l'emoció de compartir-ho amb desconeguts, la ficció de ser comprès des de diferents llocs que no visitaràs mai, per persones que no veuràs mai però amb les quals et relacionaràs a través del text; la satisfacció de poder recollir i ordenar el propi pensament i així confirmar-lo; frases encallades que t'acompanyen a dormir i et donen el bon dia; la pesada tasca de revisar una vegada i una altra i no quedar mai satisfet, i acabar gairebé barallant-te amb la teva “creació”; el record que només tu tindràs del perquè i el per a què vas triar cada verb i adjectiu i com vas construir cada paràgraf; com va costar trobar la manera d'acabar, amb la frase justa, amb el nivell necessari d'intensitat i contundència; la perspectiva del temps, que tot ho canvia; l'admiració i la sorpresa d'allò que queda finalment, mai semblant a allò imaginat inicialment.

Tot això és escriure.

Per ESTHER TRUJILLO.