UN DEUTE DE GRATITUD

Una de les tasques que dona temps de fer el confinament, és revisar allò que tenim pendent. Pendent de fer, dir, col·locar, mostrar, solucionar. No sempre cal revisar i buscar, sinó que de vegades allò que està pendent, simplement, truca a la porta.

La pandèmia ha fet visible l'invisible, allò que, amb les nostres presses diàries, no érem capaços de veure. Des de l'Institut Relacional volem retre un tribut especial a la nostra (i la vostra) gent gran. Aquestes persones que vénen de molt lluny, que ja ho han recorregut gairebé tot i que ja ho han vist gairebé tot; i que ara, en el seu cansament vital, afronten un nou capítol d'un llibre del qual molts ni tan sols en podran conèixer l'epíleg.

Ells i elles són els més vulnerables enfront del virus, són els que omplen les UCI i el grup perdedor enfront de la infecció. Molts ja ho van perdre tot fa anys, i després es van aixecar, i ens van aixecar. I, tanmateix, les notícies ens expliquen avui que a partir dels 70 anys l'impacte psicològic del confinament està sent menor, que a partir de certes edats es disposa de més recursos, es viu amb menys ansietat. Potser molts ja han passat per situacions molt pitjors, tots han perdut els seus pares, molts les seves parelles, i alguns han perdut un fill o filla. Han viscut una guerra, una cartilla de racionament, una dictadura, una transició, diverses crisis econòmiques. Això no els sembla el pitjor, encara que se n'emportin la pitjor part. S'han fet molt resilients.

Tenim molt a aprendre d'ells: a continuar lluitant, a acatar el que ens diuen que cal fer, a ignorar els nostres problemes del primer món, a ser tan generosos i solidaris com es pot ser quan es passa gana i tot i així es comparteix el que es té, a integrar als nostres cors la preocupació sincera per l'altre, a situar-nos, però de veritat, en un lloc secundari i sense protagonismes.

Tenim molt a agrair-los perquè no seríem qui som sense ells. Fins i tot quan hàgim pogut viure amb dolor aquella fermesa i exigència que com a pares transmetien (sí, és la generació de l'exigència i la responsabilitat). Els devem anys de feina, tones d'entrega i quilòmetres de camí recorregut. Ells ens han fet plorar i ens han eixugat les llàgrimes quan érem nens. Ens han transmès l'amor per la lectura, per la música, pel camp o pel mar. Ens han posat límits que hem trigat dècades a comprendre. Ens han portat fins on som avui, com a persones, com a famílies i com a societat. Ells són els qui menys mereixen el que aquesta pandèmia està portant.

Expressem aquí la nostra gratitud a elles i ells: els que hi són, i els que ja van marxar, els que estan sols, els que estan hospitalitzats, els que són a residències, els que són a casa guardant estrictament el confinament, els que no es poden moure, i els que fan exercici davant de la televisió. Ho fem a través del text d'una dona de 86 anys que solia caminar una hora diària pel parc del Retiro a Madrid fins que va començar l'estat d'alarma. Ella, que cada dia portava pa als pardals, troba a faltar els seus passejos i els seus ocellets; assegura que els ocells la reconeixien quan arribava al parc cada dia. Amb la seva força i la seva disciplina, va trobant recursos per portar el confinament, un d'ells és escriure. I com a persona que mira la vida amb agraïment i responsabilitat, es queda a casa i escriu, esperançada, aquest text que avui fem públic, en homenatge i reconeixement a tota aquesta generació de gent gran. Un aplaudiment equivalent a tota una vida, per a tota la nostra gent gran.

«Sí, que n'hi ha, de primavera!».

«Aquest any no hi ha primavera», diuen.

Que no hi ha primavera? Sí que n'hi ha. El que passa és que som a dins de casa i no la veiem. Molt pocs tenen la sort de veure un arbre o un arbust. Alguns es conformen a cuidar unes plantes i veure com neixen unes floretes.

Quan sortim d'aquest forçós i convenient tancament, veurem el miracle que s'ha anat realitzant en aquest temps. Cada llàgrima vessada per un nen que vol anar al parc, cada llàgrima abocada per qui veu, en solitud, acostar-se la mort, cada llàgrima que s'eixuga d'amagat aquell metge que sent la incapacitat de guarir tanta gent que pateix, cada llàgrima que descendeix pels solcs que els anys han anat deixant al rostre de tants ancians que viuen tristos aquesta situació. Les llàgrimes d'aquelles persones que, amb la seva feina i esforç, ens han facilitat tantes coses necessàries. I el plor dels qui, a les nostres cases, ens sentim compassius, agraïts i temorosos. Tots ells, tots nosaltres, sense saber-ho, hem estat «fent» primavera.

Totes i cadascuna d'aquestes llàgrimes (i en són moltes) han estat la millor forma de reg, i han fet, estan fent, que brotin amb esplendor més fulles i més flors.

I quan arribi l'estiu, veurem els fruits i la bellesa que, en silenci, ens està preparant aquesta primavera.

I aquest espectacle meravellós ens permetrà, si no oblidar, almenys suavitzar els records d'aquest temps en què hem estat privats de primavera.

I sentirem cantar els pardals, i tornarem a donar-los molles de pa. Potser se'n recordaran, de nosaltres? Ens reconeixeran?

¡Sí, que n'hi ha, de primavera!

MPG, 85 anys.

Per ESTHER TRUJILLO.