ACOMPANYANT LA CLARA: EL RECONEIXEMENT DE LA MEMÒRIA RELACIONAL IMPLÍCITA

1. La Clarita

Després d'un any de malaltia dolorosa, el pare de la Clara va morir. Durant aquell temps, la Clara, de sis anys, va ser apartada de la família i posada a càrrec d'uns oncles. La seva única germana, de setze anys, es va quedar a casa al costat de la mare presenciant l'ensorrament que s'acostava.

La petita no recordava que ningú no li hagués explicat allò de la malaltia del seu pare. Només va aprendre a reconèixer que la salut del pare millorava o empitjorava segons com era de fort o de feble el volum de la ràdio de la casa dels oncles. Quan el pare empitjorava la ràdio sonava molt baixeta.

Un bon dia, la mare de la Clara es va presentar a casa dels oncles per recollir-la. El primer que li va dir va ser “no tornaràs a veure mai més el teu pare. Se n'ha anat al cel”. Ella no podia recordar cap emoció davant d'aquella frase, només un fort dolor i el desig de reunir-se amb el seu pare, tant se valia on fos.

La Clara amb prou feines va reconèixer la seva mare. Submergida en un dolor profund, va deixar d'existir com a mare als 36 anys, per convertir-se durant anys en una vídua amb un dolor profund i en un dol prolongat, lluitant per tirar les filles endavant.

Abans de morir, el pare va donar dos últims mandats. A la germana de la Clara li va dir: “cuida la teva mare”. A la mare, li va dir: “viu”.

La Clarita va fer sis anys el mateix dia que va començar a anar a l'escola. Curs rere curs, mentre creixia i anava passant de nivell, solia sentir els seus professors esgrimint el mateix discurs una vegada i una altra: “sempre està als núvols”, “s'absenta”; “no està atenta”; “no és capaç d'aprendre res”; “és intel·ligent, però no vol o no li agrada treballar”; “no té iniciativa”; “el seu comportament és dolentíssim…”. De vegades, i per a més vergonya, aquests comentaris els hi deien a la seva mare davant d'ella.

Durant anys la Clarita rememorava aquelles paraules i la seva memòria emocional (implícita) va anar construint un relat inconscient de la seva memòria relacional. Sentia que era “defectuosa” des de l'inici.

La percepció de les seves limitacions, la falta d'atenció, les distraccions, la sensació de no ser capaç de ser eficaç, el sentiment de desemparament, van anar generant una memòria (de nou implícita) de vergonya de qui era.

Ja de gran, quan la Clara va anar a teràpia, no recordava pràcticament res del seu pas per l'escola. Amb prou feines una amiga, o la cara de tres professors, o una escena concreta amb una professora de Dibuix i les faccions d'una monja “que sempre era a la porteria”. Aquella religiosa, menuda, molt velleta, es va posar davant de la Clarita un dia que es van retardar a l'hora d'anar a recollir-la. La mongeta la va agafar de la mà i li va dir “no et preocupis, filla, que jo soc aquí”.

Passats els anys, la Clara en podia recordar fins i tot l'olor.

Després de deu anys a l'escola, la memòria explícita de la Clara només recordava algunes escenes. No obstant això, la seva memòria implícita –la memòria de les emocions, sensacions i l'activadora dels patrons d'acció– construïa un mapa emocional que sustentaria la seva manera d'interpretar el món i de relacionar-s'hi.

Fins al moment de la malaltia del seu pare, el coneixement relacional implícit de la Clara era de seguretat. Però allò es va fer miques i li va causar a la Clara el que avui anomenaríem un “estat de xoc traumàtic”.

2. El Reconeixement de la Memòria Relacional implícita

Les experiències i vivències relacionals construeixen el nostre mapa emocional. Els vincles segurs són determinants per a la nostra supervivència i evolució sana i integral com a persones.

A través de les relacions aprenem les maneres d'enfrontar-nos emocionalment a la vida, d'avaluar i de prendre decisions. Estem genèticament dissenyats per activar les nostres emocions mitjançant les relacions.

La vivència que tenim de nosaltres mateixos depèn enormement de les nostres circumstàncies, és a dir, del context relacional que ens envolta. Les relacions conformen la nostra identitat amb la qual construïm el que podem o no sentir i pensar i que determinen els nostres patrons de comportament. 3. Acompanyar des del Reconeixement

Coneixement, comprensió emocional i reconeixement

Conèixer

• En quina situació estava el context familiar abans i després de la mort del pare?

• Què havia passat amb els vincles? La família tenia algun tipus de vincle segur de suport?

• Quin llegat havia deixat el pare a la mare i a la germana?

• Què havia passat amb la Clarita durant l'any del seu allunyament de la família? Quines vivències havia tingut en aquells moments?

• Com se sustentava el sistema familiar?

• Havia pogut la Clarita acomiadar-se del seu pare?

• Com era la mirada i la respiració d'aquella nena?

Comprendre Més enllà de l'impacte de la mort del pare, la Clarita havia perdut la seva mare (el paper sostenidor de la mare) i la seva germana, la qual va haver de posar la seva mirada a sostenir, tant com va poder, la mare.

Tots els vincles segurs que havien format part de la seva primera infància havien desaparegut i ella sentia un desemparament profund.

En una sessió, la Clara m'explicava que els sentiments de “ser defectuosa” i la vergonya profunda van anar apareixent amb el temps.

Amb els anys va poder percebre la impotència de la mare davant els comentaris recurrents dels professors… “No hi ha res a fer amb ella...” Aquella era una música constant a la seva vida.

L'estat de xoc traumàtic de la Clarita requeria la construcció de vincles segurs, ser vista (ella, el seu context, les seves vivències), poder acompanyar-la a expressar i legitimar les seves emocions i no només en relació amb el pare sinó amb la seva vivència emocional fora i dins de l'escola.

Comprendre que el seu “estar als núvols” era producte d'un xoc de tot el sistema i que només l'amor i les relacions significatives podien pal·liar el seu dolor.

Reconèixer

Retornar-li la millor imatge d'ella mateixa, ajudar-la a construir un relat que li permetés teixir una memòria emocional implícita d'amor i suport.

Reconèixer la necessitat d'una relació segura, significativa, apreciativa de qui era i de com se sentia.

El reconeixement no és només un fet valoratiu, és una cosa que permet construir memòries relacionals que determinaran el cicle vital de la persona.

Reflexió final

Els educadors tenen la meravellosa oportunitat de ser generadors de patrons de vincles segurs i molts d'ells es formen i treballen des d'aquesta comprensió profunda.

Reconèixer com està construïda la memòria de l'experiència relacional de cadascun dels alumnes és essencial per acompanyar-los en el seu desenvolupament vital com a persones plenes.

Sembla vital conèixer, comprendre i reconèixer la nostra pròpia memòria relacional implícita i l'impacte que aquesta té en la nostra vida, en les nostres formes relacionals i en les maneres de valorar les diferents situacions de la vida, a més del fort impacte en el que anomenem patrons automàtics de comportament.

Aquest és un dels principis bàsics del Model de Transformació Relacional.

Per ANNA RUBÍ.