PRESENTACIONS D'APRENENTATGE: UN ACTE D'AVALUACIÓ, VISIBILITZACIÓ I RECONEIXEMENT

Garcia, A. (2025). [Bruna assaja la seva presentació d'aprenentatge davant de dos professors i diversos companys, a l'institut escola Les Vinyes] [Fotografia]. El País. https://elpais.com/educacion/2025-05-23/el-metodo-educativo-opuesto-al-atracon-de-la-selectividad-las-presentaciones-de-aprendizaje.html

Aquest any he viscut dues experiències educatives d’avaluació i reconeixement que vull compartir. Vaig ser a l’Institut Escola Les Vinyes de Castellbisbal i a l’Institut Angeleta Ferrer, a Barcelona. En tots dos centres, vaig ser convidada a participar en les POL, o presentacions d’aprenentatge de final de curs, d’estudiants de secundària.

Aquestes presentacions són una pràctica d’avaluació formativa molt significativa que val la pena explicar. Cada estudiant disposa d’un espai individual d’uns 15 o 20 minuts per compartir tot allò que ha après durant el curs. Ho fa aportant evidències concretes d’aquests aprenentatges, organitzades en diferents dimensions: aprenentatges acadèmics, personals, socials i projectes realitzats. També comparteixen els seus reptes, els seus objectius de futur i, al final, agraeixen a aquelles persones que han estat clau en el seu recorregut.

La presentació no comença directament amb l’exposició de l’alumne o alumna. Abans, una altra persona —que ell o ella tria— el presenta davant de tots els convidats, generalment un amic o amiga de la classe. Aquesta persona pren la paraula per reconèixer públicament qui és aquell alumne o alumna, quines són les seves fortaleses i quin vincle els uneix. Un gest senzill però potent, que crea el clima de solemnitat que caracteritza la presentació d’aprenentatge.

Després comença la presentació de l’estudiant, i entre el públic hi ha les persones que ell o ella ha decidit convidar: companys i companyes, amics, la família, docents de l’institut (actuals o antics), mestres de primària, la veïna, l’entrenador de futbol… persones significatives, referents de la seva vida. En algunes presentacions hi ha molta gent perquè l’alumne o alumna així ho ha volgut, i en d'altres només hi ha la família o algun company, perquè el moment es volia més íntim. També hi participen el tutor o tutora, un altre docent del centre i un panelista extern vinculat al món educatiu. I cal destacar un element important: no és un acte general. És un acte individual, construït per a i per aquell alumne o alumna, al qual assisteixen les persones que han estat part del seu camí.

Després de la presentació, arriba el moment del feedback. Primer parla el panelista extern, després el tutor o tutora i l’altre docent del centre. I finalment, també la família o altres persones presents. És un espai cuidat, on el feedback és formatiu, amable, honest i profund.

Vaig sentir docents emocionar-se en parlar amb els seus estudiants, dient frases com: “Estic molt orgullosa de tu”, “M’agrada molt ser la teva professora”, “Vull aprofitar aquest moment per reconèixer públicament això que has fet”, “Abans et costava, i ara mira què has aconseguit”. També vaig sentir comentaris orientats al creixement: “Has de creure que en ets capaç”, li deien a un estudiant; “Tens molt potencial, però la por d’equivocar-te et frena”.

I això és el que voldria subratllar: aquesta pràctica no és només una manera diferent d’avaluar. És una expressió clara de reconeixement en estat pur, tal com el treballem a l’Institut Relacional. De fet, un dels nostres lemes és “aprenc quan em reconeixes”.

Perquè aquí no es reconeix només el rendiment, sinó el camí i l’esforç de la persona. Hi ha un reconeixement de la seva història, les seves fortaleses i la seva dignitat. L’estudiant és qui primer reconeix què ha après, què li ha costat i què vol millorar. I després, el seu entorn, reunit al seu voltant, també ho fa.

Aquesta pràctica em va fer pensar en aquella frase que diu que “per educar un infant cal tota una tribu”. Aquesta escena fa visible aquesta tribu. Perquè allò que hi passa és un bany de reconeixement tant per a qui presenta com per a totes les persones que l’han acompanyat.

També em va fer pensar en una idea que fa temps que treballem i sostenim (particularment a partir de l’EDUR): que allò relacional no és només allò que passa espontàniament entre persones, per afinitat o casualitat. Allò relacional també es pot dissenyar, organitzar i sostenir des de decisions institucionals. Allò relacional pot formar part estructural del projecte educatiu.

Aquestes presentacions d’aprenentatge en són un exemple claríssim. No són només un moment emotiu o simbòlic: al darrere hi ha una aposta organitzativa amb la intenció de generar aprenentatge i reconeixement. Hi ha un equip directiu que decideix prioritzar-ho, docents que adapten temps, estructures dissenyades perquè cada estudiant tingui el seu espai, el seu moment, el seu reconeixement. És allò relacional convertit en pràctica educativa concreta, visible, formal.

Perquè allò que es viu allà no és una avaluació que fa por o que castiga. És una avaluació que reconeix, que alegra, que compromet a continuar aprenent.

Crec que és important explicar-ho. Perquè mostra que sí és possible fer escola d’una altra manera. Que sí es pot construir una avaluació que miri el procés, que convidi a la reflexió i que posi al centre el reconeixement del treball realitzat, de la singularitat de cada alumne o alumna i del seu procés de creixement.

També us deixo un article recent d’El País que descriu aquesta pràctica a Les Vinyes: https://elpais.com/educacion/2025-05-23/el-metodo-educativo-opuesto-al-atracon-de-la-selectividad-las-presentaciones-de-aprendizaje.html