CONFESSO QUE ESPERO

El banc, símbol de la paciència

La vida és una sala d'espera. A les parets dels ambulatoris d'atenció primària hi ha cartells que diuen «L'hora de citació és orientativa, cada pacient requereix un temps que no és possible calcular». La vida és el mateix i, per cert, no pot ser casualitat que a la sanitat privada se'n digui «malalts» i a la pública «pacients».

Esperar, del llatí spērāre, forma verbal de spes, esperança. En totes les anàlisis etimològiques, esperança es relaciona amb confiança; «confiar que alguna cosa passarà o que algú vindrà». Si fos tan senzill com confiar o no confiar…

Sempre estem esperant. Que deixi de ploure, que arribi algú, que sigui Nadal, que s'acabi d'una vegada el Nadal, que es recuperi l'economia, que baixi l'atur, que ens pugin el sou, que es jubili el director general, que algú respongui, que algú torni, que algú no torni mai, que se n'adonin (els altres) de quant valc, o de com els estimo, que em vegin, em tinguin en compte, m'incloguin, esperant ser tinguts en compte.

Esperem, des del desig, allò que volem que arribi. Esperem respostes, banals per a altres, però importants per a nosaltres. Esperem que algú reaccioni al nostre acudit, petit acudit de WhatsApp o foto enviada. Esperem un «estàs molt guapa!», un «que interessant l'article!» o un «que et vagi bé el projecte!». Busquem la validació al que pensem i sentim: «no m'estranya que t'hagis enfadat», «normal que no hi vulguis anar, jo tampoc no hi hauria anat», o «aquesta és la feina de la teva vida, accepta-la ja». Esperem. Sempre.

En un pla diferent, esperem que els altres facin el que nosaltres faríem. Deia Sant Tomàs: «Fes als altres allò que voldries que et fessin a tu». I deia Bernard Shaw: «abans pregunta'ls si els seus gustos coincideixen amb els teus». Per això un pare porta un net a escoltar la Novena de Beethoven, o un fill porta un pare a la final de futbol del seu equip, tots dos volent ser acompanyats en allò que els agrada, volent tenir un testimoni d'un moment que (per a ells) és vital, tots dos oferint el que un vol oferir, no potser el pla que l'altre vol rebre o necessita fer o gaudeix fent.

Esperem cada dia que ens vegin, ens observin, se n'adonin de com estem i sentim mentre, atrapats en la contradicció humana, ens esforcem per passar desapercebuts i perquè ningú no sàpiga què passa dins d'un. Deixar-se veure, deixar a l'aire les pròpies necessitats, ens fa sentir vulnerables, així que les amaguem de mil maneres subtils, però esperem, fins i tot exigim a l'altre que les vegi i les comprengui, encara que no sempre permetem que sigui així. Observeu la contradicció:

—No veus que em trobo malament i necessito descansar? —retreiem a la parella mentre ens fem els forts i seguim el ritme de cada dia.

—No te n'adones que estic trist i necessito moixaines? —però portem diversos dies ocultant la tristesa rere una activitat frenètica.

—Sembla mentida que no vegis que no puc més! —quan fa setmanes que puc amb tot, i amb més.

—Per què insisteixes? A mi no em passa res, deixa'm en pau —encara que fa temps que mostro que estic passant per un mal moment i necessito molt de cas i afecte.

Esperem, doncs, que passin coses mentre ens ocupem intensament que no passin.

Les esperes més dures són en relació amb la vida, amb la mort i amb l'amor. Esperar que algú visqui o mori o segueixi en situació de final fins que nosaltres ens hàgim fet a la idea que morirà. Una mateixa situació es llegeix en clau de vida o mort en funció del lector. Els metges diuen «cal esperar», però no diuen què. I amb això, cadascú espera en funció dels seus desitjos, la seva situació vital, la seva història o la seva fortalesa emocional.

No espera igual qui té vincles de dependència. No espera igual qui no pot suportar un determinat desenllaç. No és la mateixa espera la de qui té alternatives i opcions, que la de qui sent que perd tot el que té. No és igual esperar quan sabem que queden coses per resoldre, converses pendents. No s'espera de la mateixa manera amb i sense deutes o perdó, amb agraïment que amb retret.

Esperar també (i sobretot) té a veure amb reconèixer els altres i respectar el seu procés. Cantava Sabina: «Solo puedo pedirte que me esperes al otro lado de la nube negra». Amb això deixem que els altres segueixin on són, sense empènyer-los a sortir d'allà a un ritme forçat. Sovint diem coses com «no estiguis trist, va, anima't» i això està molt lluny d'esperar que els altres acabin el seu propi procés al ritme que necessiti. En realitat, està més a prop que jo no vull que tu estiguis així. Serà millor que nosaltres simplement, a una distància elegant, els esperem amb afecte, els donem el dret a estar com estan, i el respecte necessari fins que surtin del seu núvol negre.

Esperar té un sentit de futur, quan un mira cap endavant i es veu caminant amb algunes persones, conservant uns afectes i renunciant a altres, construint un demà en què uns hi són i altres potser no. Espero perquè sé que hi serem, passi el que passi pel mig, hi serem i caminarem junts una altra vegada, més endavant, en un altre moment potser. El valor de saber que els destins estan connectats i que n'hi haurà més, hi haurà un demà. I allà t'espero, amiga, amic, germà, company, sòcia, fill meu, germana. No tinc clar on ni quan, però sé que esperar-te valdrà la pena. Perquè potser ara no és el moment, però sé que ho serà en algun moment.

Esperar requereix la capacitat d'esperar allò no esperat per poder rebre-ho. L'inesperat ens trasbalsaria molt menys si sabéssim donar-li un espai a la nostra estreta vida ultraplanificada i prevista. Que aixequi la mà la ment marciana que incorpora en el seu pensament diari la capacitat de contemplar l'inesperat com a variable possible.

Esperem la vida i no esperem mai la mort. Esperem la trobada i no esperem mai la ruptura. Esperem la decisió i no ens preparem per a la renúncia que portarà. Ho esperem tot i no volem prescindir de res. Esperem que tots facin o diguin o sentin, mentre ens resistim a fer, dir o sentir.

Esperar sempre el millor, preparar-se per al pitjor, diu la meva mare.

Comprendre que l'expectativa és teva, no de l'altre. Com col·loca i assenta la relació amb els altres prendre consciència de quina és la teva espera i que no és de l'altre. A qui no espera res, tot li arriba embolicat d'agraïment. Tot està bé.

I, tanmateix, els esdeveniments més importants de la nostra vida gairebé mai no són esperats. Es tracta de coses que passen, casualitats o, encara millor, causalitats. «Em quedaré aquí tot el temps que faci falta. Estic esperant la casualitat de la meva vida, la més gran, i això que n'he tingut de moltes classes. Sí. Podria unir la meva vida unint casualitats», deia Robert de Niro com a protagonista d'Hi havia una vegada a Amèrica.

Fa poc vaig llegir que el botó més premut als ascensors, estadísticament, és el de «tancar portes». Si no podem esperar que es tanqui la porta d'un ascensor, com podem esperar res de raonable dels qui ens envolten? Com viurem aquestes esperes que tan vagament tenen a veure amb el temps?

Esperar no té a veure només amb els altres, sinó, sobretot, amb un mateix. Sense més. El què, el perquè i el quan de l'espera són en tu, no en els altres. A partir d'aquí, ho pots gestionar.

Doncs això, «espero que gaudeixis de la decepció»*.

(*) De la pel·lícula Crepuscle.

Per ESTHER TRUJILLO.