CONVERSES QUE ACOMPANYEN

Foto de Priscilla Du Pree a Unsplash

En moltes converses constato una sensació de poca energia i empenta per emprendre tasques, projectes o sostenir circumstàncies o relacions. Encara que es percep un cert progrés, no està sent fàcil: portem una motxilla de vivències de major o menor intensitat, algunes de molt dures, i això ens està pesant. Sembla, a més, que també hi ha dificultats o desgana per celebrar allò que sí que funciona o flueix. A aquest estat ens referim darrerament amb termes com apatia, llanguiment o, més recentment, fatiga pandèmica. És estrany. Quan parlo amb les meves amigues percebo desig d'avançar, però també vulnerabilitat. Hi ha sensació d'estar sortint d'una situació complicada i, alhora, malestar. De vegades és manca de plenitud, de perspectiva, sensació d'inseguretat o desassossec a l'hora de decidir. En aquestes converses m'adono que no volem tant una resposta o solució al que ens passa, sinó compartir-ho. Aquesta necessitat de ser escoltades i acompanyades és com si la pandèmia ens hagués deixat una insuficiència relacional que necessitem pal·liar amb converses que ens acompanyin a actuar.

La importància de contrastar

Jo mateixa miro de tenir converses per reiniciar-me o recarregar-me. Necessito aquests moments per ordenar-me i regenerar-me, per afrontar el que em passa i recordar el sentit i el propòsit d'allò que sento i faig. Per entendre el que em passa o donar sentit al que faig, de vegades necessito recolzar-me en converses amb persones significatives per a mi, persones admirades, estimades, en qui deposito la meva confiança i on es genera una situació en la qual em sento segura per exposar les meves dificultats i dilemes vitals. Són persones amb qui tinc un vincle, de molt diferent ordre i origen, però autoritzat i ratificat. Aquestes persones coneixen parts de mi, de la meva història i valors, que em permeten obrir-me i parlar-los del que m'afligeix i, gràcies a això, sembla que ens tornem a conèixer; em sento reconeguda. Al final, més que un consell o una recepta, la interacció amb elles em brinda un criteri per gestionar el que em passa. El que més em connecta d'aquestes converses és que el que es diu no es jutja ni es classifica, no s'empaqueta ni s'etiqueta. Al contrari, s'acull amb una certa calidesa, amb acceptació, com si d'aquí en pogués sortir alguna oportunitat d'acció. M'acostuma a passar allò de «i ara que t'ho estic explicant m'adono que...». De vegades, quan explico el que em preocupa, crec que soc l'única persona que està passant per una cosa així. Sorprenentment, no tracho a adonar-me que la meva situació, la meva història singular, es converteix en una tercera convidada. Per molt particular i única que jo la creia, veig com pertany a una esfera humanament compartida, formant part de la necessitat de benestar i del voler evitar el patiment. Llavors, en aquestes converses que acompanyen, entenc que el que em molesta o em preocupa, per sobre de tot, la font de la meva preocupació i estrès és en la relació que estableixo jo mateixa davant les situacions o les persones i el que finalment en faig o no en faig.

Acompanyar per a l'acció

Hi ha hagut moments en què he mirat de resoldre les dificultats de la vida pensant-hi molt, dedicant-hi hores i hores de pensament. Tenia la idea que podria canviar o avançar en un tema pensant-hi molt i molt. Però, de la mateixa manera que pensar molt a córrer no et prepara per a una marató, pensar molt en allò que t'angoixa i t'estressa no et prepara per afrontar-ho. Per sort, compto amb persones properes que m'ofereixen un acompanyament relacional personalitzat, ja que fan renovar la meva responsabilitat sobre el que sento mitjançant converses que ordenen i dignifiquen la meva experiència i la meva història vital. Aquestes converses m'acompanyen i em conviden a buscar opcions i possibilitats i a treballar des dels recursos que ja tinc. Poder orientar-se cap a l'acció obre catàlegs de possibilitats davant nostre. En aquest sentit és important considerar dues coses: la manera com actuem canvia la manera com sentim, i l'evolució requereix diferència i acció compromesa, requereix fer-se'n càrrec.

«Procuremos más ser padres de nuestro porvenir que hijos de nuestro pasado».

Miguel de Unamuno

L'acompanyament facilita l'acció. De vegades no es té a qui recórrer, o les persones en qui ens recolzem no ens poden ajudar de manera professional o són part del que ens passa. Llavors, cal comptar amb un acompanyament professional per prendre consciència i actuar sobre allò que no t'està ajudant o et dificulta afrontar el moment que travesses. Pots necessitar reorientació o cerca de reequilibri en les teves relacions amb companys o família, o enfrontar un equip desmotivat, o prendre decisions importants… actualment tots són moments d'esgotament i molt incerts, no ens enganyem, no està sent fàcil. Pots considerar la idea de si per a tu ara és un bon moment per deixar-te acompanyar.

(Text revisat per Daniela Rojas, Susana de los Reyes i Esther Trujillo. Gràcies!)

Vegeu més detalls de l'ACOMPANYAMENT RELACIONAL PERSONALITZAT.