DARRERE DEL NO-ES-POT

Fa unes setmanes era a l'oficina d'un client. Tenia la missió de debatre o negociar amb un directiu de la casa, un home que a priori no tenia bona disposició a col·laborar des del seu petit regne corporatiu en allò que “el projecte” requeria del seu àmbit de gestió-poder-influència.

Convé recordar que “el projecte”, és a dir, allò que intentàvem tirar endavant el meu client i jo, era un projecte de l'empresa, no una ambaixada particular o personal d'un individu concret; no un interès personal sinó comú i —en principi— compartit. Convé recordar també que, en aquestes situacions, l'assessor extern (en aquell moment, jo mateixa), persegueix un objectiu que és aquell per al qual ha estat contractada; és a dir, que una no està lliurant una batalla personal ni lluitant per tenir la raó.

En aquella reunió, vam exposar amb concreció les actuacions específiques que es requerien de la seva àrea per avançar en el projecte, quines accions, quines decisions s'havien d'implementar en el seu petit feu per poder avançar en el projecte, i eventualment, complir el mandat de la direcció, i, més específicament, del propietari de l'empresa. Hi havia una llista de vuit accions, del tipus: enviar una comunicació a tots els proveïdors informant de…; o sol·licitar als clients principals que ens facin arribar…; o analitzar el volum econòmic dels compromisos comercials de l'empresa per identificar proveïdors/clients d'alt risc i emprendre (o no) determinades accions amb ells;… o estudiar l'antiguitat d'alguns dels nostres acords de col·laboració, que avui dia estan inactius, per decidir si cal renovar, rescindir o modificar aquests acords. Coses així…

Bé, després de l'exposició va repassar una per una totes les accions, i amb fermesa, va afegir: “bé, a veure, ho entenc, eh?, però… això no es pot, això tampoc, això és impossible, això ni pensar-ho… No, no es poden fer, no, cap d'elles.” Pronunciava aquestes frases mentre anava tatxant d'una llista les diferents opcions.

Vam explicar que no eren simples ocurrències, sinó que eren accions que calia fer per complir el propòsit marcat pels caps/propietaris. I el vam convidar a analitzar junts què volia dir amb el seu «no-es-pot».

I és que aquesta reflexió és necessària, no només en aquest context, sinó en tots els plans: personal, professional, social, educacional, relacional, polític… Què volem dir, realment, quan diem «no-es-pot»?

Darrere del no-es-pot hi pot haver un «uf-això-és-políticament-complicat». I és que suposa una feina de diplomàcia corporativa que sovint produeix rebuig i fa tirar enrere; seure amb algú que no ens agrada, tenir converses que no venen de gust, escoltar coses que no volem escoltar... També hi pot haver la por als diners; no-es-pot, llavors, és «no ho aprovaran mai, les despeses estan contingudes, no s'entendrà la inversió…». I és clar, «jo quedaré exposat o qüestionat per haver-ho plantejat». Altres vegades, no-es-pot té a veure amb la mandra d'entaular una batalla interna en la qual sabem que és difícil guanyar, per tant, ni ho intentem… No-es-pot també significa que algú no està disposat a exposar-se o que la seva energia en aquell moment està en altres històries. O té a veure amb com de reconegut se senti algú a l'organització, o es refereix a històries del passat que no van deixar bon gust de boca. I gairebé sempre, no-es-pot ens connecta amb una emoció que, a segons quines persones i per les seves experiències vitals, no els permet entrar en un camp determinat.

Realment, en qualsevol de les situacions anteriors, el que existeix és un temor a perdre el reconeixement dels altres, a quedar assenyalat o invisibilitzat per no estar en el corrent de la majoria, i, en darrer terme, una capacitat limitada a defensar un espai propi, espai d'idees, d'opinions, de propietat del nostre lloc. Com sempre, un temor a no ser valorats i reconeguts des de la nostra singularitat. Aquesta singularitat a la qual porta la determinació i la defensa d'allò que un creu, passi el que passi, malgrat qui malgrati, i sabent assumir les renúncies que implica la batalla triada.

Per tot això, heus aquí una invitació a pensar, quan escoltem no-es-pot, quants significats pot arribar a tenir aquesta expressió. Quants cops, amb un simple no-es-pot, o no-pots-fer-això, algú aconsegueix fer-nos enrere en la nostra decisió. Però, sobretot, quan nosaltres mateixos la pronunciem, Què estem volent dir? A quines coses renunciem? Quin espai defensem? Què volem dir cada cop que diem no-es-pot?.

Deia Indira Gandhi, «amb el puny no es pot donar una encaixada de mans». Doncs amb el no-es-pot, senzillament no es pot.

Per ESTHER TRUJILLO.