DESMUNTANT EL TREBALL EN EQUIP

Definitivament, el treball en equip està sobrevalorat. Apareix als rànquings empresarials com una de les competències més cotitzades a l'hora de contractar persones i en tots els plans estratègics, com si no fos possible funcionar d'una altra manera en una empresa.

Potser valdria la pena analitzar quins són els ingredients, aquells elements essencials perquè el treball en equip sigui realment això. En primer lloc —i no d'importància—, per portar un projecte a bon port cal SABER. Necessitarem molts talents, variats i diversos. Normalment això sol ser dins de les empreses. M'estic referint al coneixement tècnic, el que tenen les persones sobre diferents temes i que, si no es té, l'acostumem a comprar a fora en format de consultoria o formació.

No obstant això, en relació amb aquest punt, convé recordar altres circumstàncies. Per exemple, quan ni tan sols sabem que a l'organització ja es disposa d'aquest coneixement; o quan està en mans d'algú que ha estat invisibilitzat; o quan està tancat en un calaix per por, egoisme o desafecció de les persones amb l'empresa. Per contra, en climes més favorables, les persones poden sorprendre amb el seu talent i la seva saviesa. No hi ha res com donar a algú l'oportunitat de mostrar el que sap i, sobretot, escoltar.

La palanca clau, el factor que farà que el saber estigui damunt de la taula, és la generositat, de les persones i de l'organització. De les persones, perquè el coneixement, diuen, és una de les poques coses que creix quan es comparteix, i de l'organització, perquè aquesta hauria de fer una redistribució, tan transparent i àmplia com sigui possible, del coneixement acumulat i la informació estratègica. Per construir un espai de saber compartit, tots els qui hi participen han d'aportar petites «donacions» a allò comú. Per això, la generositat és la primera clau.

La prova de foc té a veure no només amb la transparència i els fluxos de comunicació i coneixement, sinó també amb la presència real de les persones en la part menys atractiva del projecte, el que anomenem la feina bruta. Fixeu-vos en un equip com queden distribuïdes les tasques, qui busca la llum, qui no té interès a brillar, sinó a avançar de veritat, qui està disposat i disponible quan toca burocràcia, tedi o tràmits. En això consisteix, també, la generositat.

En segon lloc, perquè un projecte es desenvolupi adequadament, cal PODER fer-ho. Calen recursos econòmics, infraestructures, temps, mitjans tecnològics i condicions humanes. A l'inici, segurament sobredimensionarem allò que és imprescindible. Després, comprendrem que, amb menys diners, amb menys persones, amb instal·lacions més petites, amb la meitat dels viatges i una quarta part de reunions, els projectes tiren igualment endavant.

Goso dir que, en relació amb el poder, el factor clau és la responsabilitat individual. Voldria, per explicar aquest punt, recordar l'etimologia de la paraula:

El terme responsabilitat té el seu origen en la paraula «responsable» que, al seu torn, procedeix del llatí «respōnsum», supí de «respondēre», que significa «respondre» en el sentit d'«obligar-se», de «comprometre's a alguna cosa».

El que pretenc mostrar és la relativa fragilitat del compromís que acompanya alguns projectes. Quan algú vol tirar alguna cosa endavant, ho fa, és a dir, se'n fa responsable, s'hi implica, busca alternatives, esgota els recursos, fa mitja volta, retrocedeix, pren aire, demana ajuda, inventa noves solucions, aprofita al màxim els recursos, prova per un altre camí diferent, observa el seu propi compromís des de la responsabilitat de dur a terme la tasca. En els equips el treball col·lectiu sol ocultar —al principi— i mostrar —més endavant— els diferents graus de responsabilitat individual i de compromís real. I sempre hi ha persones que empenyen de forma incansable per aconseguir el resultat, en lloc de vigilar i criticar el que fan altres. La responsabilitat, a part de ser una qualitat molt valuosa de les persones, té a veure amb complir el que es deu a temps, de la millor manera possible i assumint les dificultats que van sorgint. Avís per a navegants: la responsabilitat individual i el compromís amb el projecte també inclou aixecar la mà davant de riscos i incompliments, per salvaguardar el destí i la bona marxa d'aquest. En això consisteix, també, la responsabilitat.

I, com molts ja hauran intuït, a més cal VOLER. Ja ens deia Einstein que la voluntat és el motor més poderós de tots. Quantes de les persones que participen en un projecte realment volen ser-hi? Quantes, veritablement, tenen el propòsit ferm de tirar-ho endavant? Quantes senten que aquest els fa llevar-se cada dia amb entusiasme? La reflexió inclouria analitzar el motiu pel qual cadascuna és allà i la manera com hi va arribar. En tots els equips hi ha qui hi és pel seu saber, però això no garanteix el poder i el voler. Altres poden haver-hi arribat per atzar, compromís polític, intern o deutes contrets. Tot i així, potser amb el temps desenvoluparan la voluntat de participar-hi amb interès.

Doncs bé, per al voler necessitem connectar amb el propòsit. El que produeix un vincle més clar i fort amb un projecte és el sentit que se li atorga, com contribueix al propòsit de la persona. No sempre l'identifiquem, però ens adonem que la nostra presència ens fa sentir útils, ens connecta amb la nostra motivació vital interna, ens omple, ens impulsa. No tots els projectes tenen aquest punt de transcendència, o no sempre som capaços de veure'l, o no connecta amb la nostra pròpia visió vital. És com saber que un és on veritablement ha de ser. En això consisteix, també, la voluntat. A partir d'aquí romandrà activada.

El treball en equip és un mantra que funciona, sí, quan se sap, es pot i es vol. Quan es donen la generositat, la responsabilitat i la voluntat. De les tres, la més difícil d'obtenir —i la més valuosa— és la voluntat. Potser hauríem de mirar, als inicis dels projectes, si aquests tenen un sentit prou atractiu perquè les persones vulguin, perquè ser-hi els enriqueixi, els sumi, els faci créixer com a persones i professionals. Potser, abans d'emprendre un viatge, cal revisar el sentit que té i què aporta això que iniciarem, i a qui. Potser convé comprovar que el propòsit és noble i elevat, d'interès comú, i que desperta i atrapa, per això, la voluntat de les persones.

El voler és el més difícil d'obtenir i el que ho mou tot. Per això, potser, el treball en equip és —des del punt de vista organitzatiu— necessari, però mai no serà suficient. Correm el risc de posar massa el focus en el fet que les persones col·laborin, estiguin coordinades, es comuniquin, ho comparteixin tot i facin les coses juntes, quan, sens dubte, és la responsabilitat de les persones el que mou un projecte endavant, i és el voler fer, el que aconsegueix que es faci. Les metes establertes han de ser iguals per a tothom i conegudes per tothom, però els qui més vulguin seran el veritable motor, des de la seva motivació interna. Aquella empenta, que neix dins d'un, no s'aconsegueix —només— amb el treball en equip.

Cadascun de nosaltres som éssers únics i singulars i, per això, complementaris. Acceptar-ho significa l'amabilitat/humilitat d'obrir-se de cor al reconeixement de la complementarietat, veure i donar valor a allò que l'altre em pot oferir, i obrir-se a la vulnerabilitat de mostrar la pròpia singularitat i a compartir-la amb altres, aportant a allò comú des de la humanitat compartida. Comprendre que tots necessitem els altres i que sense persones responsables res no tira endavant. Treballar amb generositat, responsabilitat i voluntat és el gran repte. Després, si de cas, venen els equips i els projectes.

Per ESTHER TRUJILLO.