DRET A UN FUTUR

Tot es mou; tot evoluciona. Tot canvia, res no roman. La llibertat és, avui dia, una cosa radicalment diferent del que era fa 30 anys. La confiança, gairebé ja ni sabem què és… “Tenir dret a”, ja no significa el mateix, ja no és garantia de res. Una cosa és tenir dret i una altra poder exercir-lo… Des que es va aprovar la Declaració Universal dels Drets Humans el 1948, els grans corrents que sacsegen el món produeixen debats interessants, alguns amb resultats desiguals…. Vegem.

Ara per ara a Occident no entenem la comunicació sense Internet. Però allà fora hi ha governs d'alguns països de l'Orient Mitjà i l'Àfrica que han limitat o censurat l'accés a la xarxa per por que aquesta pugui coadjuvar a l'organització de protestes massives i manifestacions que amenacin el seu domini (la síndrome del 15M..?) Aquest tipus d'actituds va produir un informe de denúncia a càrrec de Frank La Rue, que l'ha elevat a la Dissetena Reunió de l'Alt Comissionat. Resultat: l'accés a Internet s'ha declarat com un dret humà fonamental.

Una altra lectura: rellegint la Declaració Universal dels Drets Humans el 1948, i més enllà del compromís més gran o més petit dels Estats amb els seus 30 articles, resulta interessant posar perspectiva sobre els continguts, amb la visió d'avui. Ens aturem per exemple a l'article 16.3 que diu: Ens convida a aturar-nos a pensar: què entenem per família?.

Més endavant en el text, s'hi afirma que: Potser significa el mateix necessari a cadascun dels països que van ratificar la Declaració? Podríem també endinsar-nos en els articles que al·ludeixen als drets dels nens, a la llibertat de culte, o el dret a l'educació gratuïta. Tot això sense oblidar que són els Estats els que tenen l'obligació de garantir als ciutadans l'exercici d'aquests drets.

Una altra fita interessant és la menció que fa la Declaració de la Independència dels EUA al dret a la cerca de la felicitat. La felicitat —és per a qui la treballa, sembla indicar-nos. Més enllà d'un dret, deia Oscar Wilde, la primera obligació que tenim és la de ser feliços, i és envers nosaltres mateixos.

Però cap dret, cap llibertat, cap cerca de la felicitat pot ser exercida ni abordada si a les persones no se'ls garanteix el més bàsic: que allà on hàgim nascut, siguem qui siguem, visquem on visquem, a cap ésser humà no se li hauria de negar el dret a un futur. El dret a mirar cap endavant, a construir els seus somnis, per poc ambiciosos que siguin. Les grans bretxes que s'obren al món es tradueixen moltes vegades en una desesperant absència d'oportunitats per a les persones. Muhammed Yunnus, per exemple, ens ha ensenyat que les persones pobres només necessiten que se'ls doni una oportunitat; que moltes no surten mai de la pobresa perquè ningú no considera que mereixin una oportunitat.

Sense dret a un futur no es pot exercir cap llibertat, no té sentit sobreviure, no hi ha demà, no hi ha res que es pugui gaudir. No es pot negar a ningú la possibilitat d'accedir a un futur, sigui quin sigui, millor o pitjor: estudiar, menjar, treballar, lluitar per alguna cosa, fer projectes, tenir una família, un habitatge, exercir el seu dret a vot, gaudir del sol o del descans, plorar, córrer o passar gana.

Milers de nens al món són privats de la possibilitat de tenir un futur des del moment en què no són registrats en néixer. No podran accedir a la sanitat, a l'educació ni a cap dels drets bàsics que els reconeix la Convenció dels Drets de l'Infant, la més ratificada de totes les Convencions de les Nacions Unides. No existeixen. Però també molts adults veuen limitat el seu dret a un futur quan es converteixen en éssers invisibles. La societat converteix alguns col·lectius en transparents; crec que és pitjor ser transparent que invisible: la mirada i fins i tot el cos travessa allò que és transparent i es pot veure el que hi ha darrere sense veure el que hi ha al davant. A ningú no el preocupa quin futur tindran algunes persones, si és que potser arribaran a tenir-ne, perquè hi veiem a través com veiem a través d'un vidre sense veure el vidre.

No neguem a ningú el dret a construir un futur, perquè és una forma d'impedir l'exercici legítim de la seva condició de persona subjecte de drets. Drets que amb esforç i tenacitat s'han anat conquerint al llarg dels anys, i que sense un espai temporal de futur no es podran conquerir ni exercir.

Per ESTHER TRUJILLO.