EL MÉS NATURAL ÉS ABRAÇAR-NOS

Foto: EFE/Reduan

Aquest soliloqui comença amb una fotografia que, en qüestió d'hores, va fer la volta al món. La història d'una abraçada. És difícil no emocionar-se. En un simple exercici d'empatia, n'hi ha prou amb pensar en com una mateixa hauria reaccionat davant d'un desenllaç semblant després d'enfrontar-se a la mort. Definitivament, jo també l'hauria necessitat.

Aquella abraçada a Ceuta simbolitza allò que molts avui, des de les altes esferes de poder, no volen veure: humanitat. La imatge —un noi i una noia, de diferents cultures i situacions vitals, units en un consol— ens mostra com n'és de simple entendre'ns. Allà no hi ha paraules, no hi ha diferències, són només dues persones lliurant-se, de cor, de veritat.

Davant de tot el que hem vist els últims dies, des del nadó sent rescatat de morir ofegat fins als centenars i centenars de nens asseguts a l'espera d'un destí en mans desconegudes, no puc deixar de preguntar-me com encara hi ha qui pot mirar cap a un altre costat. Com, amb tot el que està passant, és possible obviar i, pitjor encara, NEGAR el dolor i el patiment de tantes i tants.

Aquell noi va deixar enrere tota una vida en capbussar-se al mar. Va lluitar per respirar, per mantenir-se a la superfície en la immensa profunditat de les seves aigües. Va perdre els seus amics, va perdre la seva família. Va veure gent morir. I allà, a la llunyania, mentre albirava una terra coberta per forces militars, sabia que el seu únic destí era ser deportat. Malgrat tot, va decidir continuar bracejant i no enfonsar-se. Si això no mereix admiració i respecte, llavors, de què estem parlant?

Fa mal sentir veus que criminalitzen menors d'edat. Fa mal veure que tanquin les portes a persones que no tenen res. I fa mal, encara més, quan tot això ho justifiquen en nom de totes i tots nosaltres. Els qui tenim la sort de viure en contextos de pau i drets de vegades perdem consciència de la nostra posició al món. Som persones privilegiades. No, cal assumir-ho bé: SOM PERSONES PRIVILEGIADES!

Encara que tinguem molt a millorar com a societat, no podem oblidar que només fa unes dècades eren els nostres països els que vivien en guerra i passaven gana. Van ser els nostres avis i/o pares els que van sentir por i es van haver de refugiar en altres latituds. Llavors, quan agredeixen la voluntària de la Creu Roja per haver acceptat aquella abraçada i haver cuidat el noi en el seu moment més vulnerable, quan agredeixen algú per oferir un mínim gest d'humanitat, de què estem parlant?

Jo també l'hauria abraçat, i abraçaria tothom qui hagi lliurat una batalla interna, perquè deixar enrere una vida coneguda en pro d'una vida per conèixer em sembla un acte d'éssers valents i extraordinaris; perquè és natural sentir i connectar. No sé si és perquè soc immigrant que això m'afecta. Prefereixo pensar que és perquè soc persona, perquè encara crec que això és el que em predisposa a commoure'm tant amb un somriure com amb una llàgrima. I prefereixo pensar que, així com jo, n'hi ha moltes i molts més que volem i podem fer callar l'odi i la incomprensió. D'això vull parlar.

Luna, la voluntària de Creu Roja: "Només li vaig fer una abraçada"

Per DANIELA ROJAS.