EL MÓN ESTÀ MALALT
- Instituto Relacional
- Jun 8, 2020
- 4 min de lectura
No sé si és casualitat, però, davant de tot el que està passant avui dia, vaig tornar al primer personatge que vaig estimar a la meva vida, la Mafalda, la petita nena que, davant la situació del Vietnam als anys 60, deia que el món estava malalt. «Li fa mal l'Àsia», explicava a la seva amiga Susanita.
El que em va fer repassar aquesta frase va ser que va representar un sentiment que no vaig poder exposar d'una altra manera. Jo em sento malalta des de fa massa anys, i no perquè tingui una condició mèdica, sinó per una cosa social: em feia mal Xile. Doctor, com li explico, és una cosa aquí, al pit, que de vegades a una li costa respirar…
Vaig néixer en un país dominat pel classisme, en què el teu origen determina la teva vida. Un país on la classe mitjana és, realment, pobra, i on el teu esforç sempre serà menys important que la teva aparença i/o el teu cognom. Per això, l'arribisme és una forma de vida i, amb ell, les mentides, la hipocresia i tants altres mètodes de supervivència que, si bé no comparteixo, comprenc.
Xile era violent quan el vaig deixar. Però no d'aquella forma tan caricaturesca que idea l'inconscient primermundista sobre Llatinoamèrica. La violència de Xile era en la nostra manera de relacionar-nos. Ens llevàvem frustrats, ens vestíem amb falta d'oportunitats, esmorzàvem desigualtat i sortíem sense ànima a treballar. Si per casualitat et detenies un sol segon a percebre el que realment estava passant, la tensió et colpejava a la cara, però pocs ho fèiem. Ens anomenaven el país més estable de la regió, per la qual cosa era més fàcil seguir aquella mentida que acceptar la gran tensió que estàvem generant.
El que va passar a partir del 18 d'octubre respon a això. Molts, com jo, l'anomenen el despertar, perquè va ser, justament, obrir els ulls; sortir de la inèrcia i exigir el més bàsic que requereix qualsevol vida: dignitat. Ni més ni menys: respecte, valoració, reconeixement, una reivindicació de ser persona. Així ens va arribar la pandèmia.
Com diu un bolero conegut, diuen que la distància és l'oblit, però jo no concebo aquesta raó. Sortir no va fer més que augmentar el dolor, en veure que no era només cosa de Xile, sinó del món sencer. De desigualtat, discriminació i pobresa n'hi ha a tot arreu, i cada societat té els seus propis mecanismes de negació, uns més sofisticats que altres. Des de dalt, la premsa i la política els perpetuen amb eufemismes, alimentant aquell univers paral·lel en què existeix la desacceleració, en comptes de la crisi econòmica; la regulació de plantilla, en comptes dels acomiadaments; els danys col·laterals, en comptes de la pèrdua de vides humanes; i l'abús, en comptes de la violació.
Per això, el que veig avui dia em provoca molta por. I no ho dic pel virus, sinó per la manera com responem (o no) a la immensitat de situacions i canvis que estem afrontant. La COVID-19 ens va despullar com a societat, evidenciant totes aquelles coses que estàvem volent ocultar. Només en el cas d'Espanya, em puc referir a l'absurditat de retallar fons a Sanitat, l'abús dels preus de lloguers, la precarietat de les condicions laborals dels joves i l'escassa protecció social cap a les persones migrants.
En aquest aspecte, el focus avui apunta a les manifestacions que setmanes enrere es van reprendre als Estats Units, però els hashtags, les paraules boniques i les bones intencions són inútils si no som capaços de reconèixer que som còmplices d'allò que critiquem, perquè el que passa no és per George Floyd, sinó per anys, dècades, segles, d'abusos i discriminació sistemàtica que van provocar la seva mort i la de milions arreu del món.
Davant d'això, que hipòcrita que és defensar les persones afrodescendents dels EUA quan Europa tanca les fronteres a altres que fugen de guerres alimentades pels seus propis interessos. Que hipòcrita que és acusar de discriminació, quan Europa inventa traves perquè els no-europeus puguin treballar i guanyar-se la vida de forma honesta. Que hipòcrita que és dir que les vides negres importen quan la grandesa econòmica d'Europa s'ha erigit sobre la base del genocidi i l'explotació d'elles i de tantes altres, com les indígenes, de Llatinoamèrica.
Amb això, no pretenc que les actuals generacions «paguin» pel que van fer els seus avantpassats, sinó que siguin resilients i, sobretot, ACTUÏN, en coherència amb el que ven el seu discurs: oportunitats, justícia, tolerància, inclusivitat, llibertat. Això comprem els qui venim de lluny, per això som capaços de viure amb la meitat del nostre cor, perquè l'esperança d'una vida millor ens fa suportar el dolor que implica ser lluny del que estimem.
No obstant això, cada cop que es parla de «el paqui», «el xino» o «els negrets», cada cop que es diu «Amèrica» per referir-se als Estats Units en comptes del continent amb més de 30 països diversos, sento que la ferida s'obre, perquè qui parla no és qualsevol, sinó una part de la regió que domina el present d'aquest planeta. I quan aquesta part redueix l'altre, l'invisibilitza; quan jo em transformo en una "sudaca" o una "índia" en comptes de la Daniela, deixo d'existir.
D'altra banda, cada cop que es fa servir «gitano» com a sinònim de «lladre», o cada cop que veig a Els Simpson el fraudulent doctor Nick Riviera doblat amb accent argentí, reforcem aquest ordre de coses en què l'origen determina el nostre ésser. Hi ha res més injust? Amb quina cara exigim a algú que sigui part de la solució si abans de saber-ne el nom i la història l'hem transformat en part del problema?
Per això, amb tota certesa, no temo el coronavirus, sinó el racisme, el classisme, el consumisme, el capitalisme, el comunisme, el masclisme i totes aquestes coses que ens tenen enverinats creient que n'hi ha uns de millors que altres. Totes i tots tenim algun d'aquests símptomes, i AQUESTA, senyores i senyors, és la nostra veritable pandèmia.
Per DANIELA ROJAS.
Comentaris