ESTEM EN CONDICIONS DE CREAR UNA XARXA SOCIAL D'AMOR

Diu Gerald Hüther en el seu llibre La evolución del amor que el fenomen més fascinant generat per l'evolució a la terra és l'amor.

Aleshores és que l'amor existeix i qui creu en ell pot moure muntanyes i passar per sobre de la seva pròpia ombra. Parlem d'amor com un sentiment per referir-nos a l'afecte, el lliurament, el vincle, l'aferrament, la simpatia, la passió, el desig. Tot això està associat a l'amor.

Però sabem per què existeix l'amor, d'on ve i per a què serveix? La forma en la qual les persones usem el pensament i el que produïm amb ell depèn del sentiment que el domini, de la motivació que el promou i dels propòsits que hi hagi darrere. Per això si l'egoisme es converteix en el motiu que condueix el pensament, el sentir i l'actuar l'amor no té espai per expressar-se i créixer.

L'amor és l'única força capaç d'establir un veritable vincle entre les persones, un sentiment de vincle i pertinença que permet la vida i la supervivència en un món canviant i ple d'amenaces. Com més gran és el sentiment de pertinença, cooperació i solidaritat molt més fàcil resulta treure profit de les capacitats i habilitats físiques, mentals i espirituals. És aquest sentiment que ens porta a identificar-nos amb els altres i a posar tot el que sabem, coneixem i experimentem -el nostre talent-, al servei de preservar el benestar del grup.

Fa uns mesos ens explicava Ignacio Martínez Mendizabal, en la primera trobada Conversaciones, Relaciones y Copas "Juntos, la clave del éxito", que les comunitats humanes només van poder sobreviure i imposar-se perquè posseïen un fort sentit de pertinença i van estar en condicions d'aprofitar per a la seva supervivència les forces i les capacitats alliberades pel sentiment d'amor. Eren les relacions socials les que determinaven per a què i com els homes utilitzaven el cervell. Era el vincle primari, aquesta relació emocional original que es desenvolupa amb les persones de referència i que anomenem amor, aquest fort vincle emocional de cada persona amb la seva comunitat el que es va convertir en l'impulsor decisiu per al desplegament de les potencialitats intel·lectuals i emocions de la humanitat. Evident, aleshores, que l'amor no té límits.

Però, perquè aquest amor no tingui límits és necessari viure'l en compte d'interpretar-lo, és necessari posar-li accions, conductes i comportaments que orientin l'amor. En les nostres mans està decidir segons quines lleis orientem les nostres accions, si d'acord amb les de l'egoisme i la insolidaritat, que porten a separar-nos o segons les d'un món que conflueixi cap a un mateix punt d'unió. Un món on primi la tendència d'entrar en ressonància amb l'energia i l'expressió de l'amor.

Com? Treballant el vincle social per teixir una vertadera xarxa social d'amor, per la via del sentir-se part d'una comunitat per tenir experiències de ser part d'un tot, ja que només és possible trobar la confiança i la seguretat contribuint a consolidar la cohesió dins d'aquesta comunitat. Perquè només quan l'arrelament és prou ampli i disposem d'un ampli saber i variades competències, pot formar-se la capacitat d'acceptar i promoure la responsabilitat social.

Qui de sobte està en condicions de veure el que mai ha vist abans comença a pensar de manera diferent, una manera de pensar sintètica i cohesionadora que fa possible el sorgir d'una biologia futura de l'amor. Si mirem amb més amor i parlem amb més amor, sentirem amb més amor. Un amor que no radica en aconseguir una fi pròpia, ni utilitzar els altres com a objectes o mitjans per aconseguir una fi, sinó que radica en considerar l'altre com el que és, un legítim altre, una Persona. Un amor que radica en inspirar, ajudar, animar, cuidar i acompanyar els altres perquè junts desenvolupem tot el nostre potencial. Perquè no es tracta només d'estar junts o units per causes externes, sinó d'ajudar-nos conjuntament a créixer i al mateix temps ajudar-nos a ser lliures, per establir una vertadera "xarxa d'amor".

A la contra de La Vanguardia d'ahir, 27 de febrer de 2018, Juan Echegaray, doctor en Biologia, especialitzat en biologia cel·lular i neuroanatomia, deia que quan actuem sense amor -en contra de l'amor diu ell-, deixem de banda l'harmonia i la perfecció. La falta d'amor són el motiu pel qual existeix desarmonía al nostre planeta o la causa de tot dolor, però la solució està a les nostres mans i s'anomena amor.

Estem en condicions de créixer units, d'empremar al cervell un sentiment de vincle estret entre els membres de la família, les amistats, les organitzacions, les comunitats cada cop més gran, perquè el més important al món actual són les relacions socials i els vincles que socialment podem, sabem i hem de teixir. Estem en condicions de compartir, que és més intel·ligent i savi que posseir i tenim arguments per descriure aquesta forma de veure el món perquè podem, entre tots, canviar la força motriu que conté l'energia del vincle d'amor.

Només així podem seguir sent el que de debò som, pura energia d'amor. Existeixen dues possibilitats per aconseguir-ho: o aconseguim superar les nostres pors més internes i pensar de forma sàvia i harmònica o seguim tractant de nècia la nostra saviesa.

Quin camí decidim? Jo ho tinc clar, m'apunto a teixir una vertadera Xarxa Social d'Amor.

Per GEMMA SEGURA.