L'ESPORT I ALLÒ RELACIONAL

Aprofundint cada dia més en el model relacional de l'Institut i gaudint de la seva aplicació real, tant en entorns educatius, organitzatius com socials; és fàcil viure'l en espais molt propers i emocionals. Si parlem del món de l'esport, sens dubte el camp d'actuació és impressionant.

El meu esport està relacionat amb el mar, amb les onades i amb el vent, on s'estableix una simbiosi única amb elements naturals que permeten a la ment i al cos abstreure's de tot i centrar-se en un repte que es converteix en goig o aprenentatge. El windsurf és caminar per l'aigua i és un dels pocs esports que et transporten a un altre món.

M'explico.

Estant a Maui, una de les illes de Hawaii, a la seva North Shore on no hi ha turistes ni res de semblant, i on només viuen surfistes procedents de tot el món esperant que les potents borrasques d'Alaska enviïn masses gegants d'aigua, que en arribar a les illes hawaianes es trobin amb fons de roca perfectament orientats, perquè formin onades perfectes i potents. Allà vaig conèixer un dels fills d'un conegut fabricant de veles americà, en Graham. Veure'l surfejar era una delícia i comentant amb ell el seu estil i el seu alt nivell que li permet competir a la Copa del Món, em va explicar que es devia a un aprenentatge llarg i profund, on la seva relació amb l'oceà requeria estar sempre aprenent a base d'assaig i error.

En Graham va dir dues paraules clau: relació i aprenentatge.

Navegar i surfejar a Maui no és fàcil, requereix conèixer bé l'oceà i tenir experiència, però tot i així gairebé comences de zero. Les onades tenen molta força, les roques sempre són a prop i amenacen la teva integritat física o trencar-te la taula, els altres surfistes són professionals i competeixen per agafar l'onada i per a més inri si et passa alguna cosa els corrents et treuen oceà enfora i allà és territori del tauró tigre que té mala bava.

I en aquesta illa hi havia el meu repte. Establir internament l'òptima relació amb l'entorn i amb cada onada que volia agafar, per aprendre, sabent que el nivell d'exigència és màxim. Aplicar mentalment el model relacional em va ajudar enormement per navegar. Va ordenar la cascada d'emocions que et sobrevenen, basades en la il·lusió, l'alegria, la por, la frustració, la humilitat i fins i tot la valentia. Cada cop que entrava a l'oceà; l'onada i jo, manteníem una conversa invisible, on jo li demanava que fos perfecta, gran i glassy (sense sots), i ella em demanava que la fes noble, que fos ben aprofitada. Jo li oferia les meves ganes i gosadia, a més del respecte a la seva força, i ella m'oferia aquella força per empènyer-me, i tots dos acordàvem surfejar i ser surfejada des de la mística de l'entorn. És clar que per a això necessitàvem l'escolta, que és indispensable per reconèixer la seva grandesa, la seva potència, la seva arribada i fins i tot el seu risc. Els sentits s'afinen al màxim i saber escoltar i reconèixer el que ve per darrere teu no és fútil.

Finalment reconèixer-li en finalitzar la sessió es converteix en un ritu, que curiosament la majoria de windsurfistes d'allà, molts d'ells competidors de la Copa del Món, en finalitzar la seva sessió, agraeixen a l'entorn que hagi estat possible…..fascinant, oi?

Curiosament, comentant amb en Graham sobre la cognició en l'esport, on no tothom té el talent natural i necessita un treball dur i d'aprenentatge; m'explicava en altres paraules el mateix que el model relacional. L'assaig i l'error permeten al cervell aprendre de manera inconscient, perquè a poc a poc modificacions de centímetres en la posició dels peus i de les mans, afinin i permetin realitzar la maniobra desitjada. Però l'ordre mental i l'energia emocional vénen de nosaltres mateixos, i és bàsic recolzar-s'hi per créixer i superar-se. Establir una relació, tot i ser invisible, que et genera una conversa interna són gasolina pura….si no, fixeu-vos en els esportistes abans de realitzar qualsevol esport…..silenci extern, potent conversa interna!!!!!!

L'esport com a espai de relació, de creixement i de creació de valors és essencial per a qualsevol nen. Si a més som capaços de donar-li un sentit intern mitjançant una òptima gestió de les relacions es converteix en un espai molt poderós. I a més en una doble via. D'una banda amb els altres, especialment si és un esport d'equip, on demanar i oferir és constant per acordar què fer, i sobretot amb l'escolta i el reconeixement que són pures vitamines per a l'esforç i per superar adversitats. I de l'altra, i aquí la màgia de tot, a escala individual, on amb una conversa amb un mateix et pots demanar i oferir esforços i dedicació, perquè els teus acords amb els teus reptes tinguin sentit; i quan no es compleixen gràcies a l'escolta i al reconeixement, ens permeten continuar avançant, superant les adversitats pròpies, creixent i aprenent. Com haureu endevinat les converses amb les onades de Maui eren amb un mateix. Mahalo (gràcies en hawaià) al model relacional, per permetre que màgicament un pugui afrontar els reptes que es va marcant a la vida amb ajuda i energia.

Per TONI PERRAMÓN.