LA VERITAT ES PASSEJA, TU NO

Semblaria que haguéssim estat gaudint d'un fantàstic bany a la platja, saltant les onades, despreocupats, jugant, rient i xerrant els uns amb els altres. I un dia va baixar la marea de sobte. Llavors, tot va quedar al descobert, com si alguns haguessin estat sorpresos no sabent moure's sense l'aigua al voltant, com si altres, de cop, no portessin banyador; com si, sense la protecció del mar, ens cremés l'aire i el sol a la pell. Tot ha quedat al descobert el dia que el virus ens va envair i el confinament ens va posar davant de la VERITAT, aquella que hi era, però no es veia ni s'intuïa ni es podia imaginar. Potser era més còmode no fer-ho.

La veritat s'ha posat a passejar lliurement al nostre voltant, cosa que no podem fer els humans. Ella sí, es passeja amunt i avall, d'un costat a l'altre, tota xula, i gairebé se la pot sentir riure, fins i tot burlar-se dels nostres rostres, de la nostra sorpresa, de la nostra impaciència. «Us entestàveu a amagar-me —diu—, ja devíeu saber que jo tard o d'hora surto, sempre».

«La veritat sembla complexa perquè és universal, infinita i eterna, però, alhora, resulta extremadament senzilla; si se la contradiu més de tres vegades, et clava una plantofada», deia algú. Avui parlem de les dues, de les complexes i de les senzilles veritats, i de com n'estàvem de poc preparats per rebre-les.

De sobte es va presentar la veritat d'allò que ens uneix i d'allò que ens separa. Hem descobert de què estan fets els vincles que ens havíem construït en les nostres relacions. Veiem com rebem o oferim més suport amb persones a qui no havíem identificat a la primera línia de confiança. Què va passar? Teníem unes prioritats equivocades? Potser no reconeixíem les persones com realment són? Col·loquem etiquetes de manera ràpida i poc conscient, assignant rols i pressuposant la resposta que els uns i els altres ens donarien en cas de necessitar-ho? Hi ha una reflexió interessant que diu així: a quantes persones podries trucar demanant ajuda a les quatre de la matinada si tinguessis problemes? Això és semblant. La veritat dels vincles, cara a cara. Tots hem descobert la fragilitat d'alguns vincles i la solidesa d'altres. La veritat de l'amistat, la matèria primera de què està feta, aquell sentiment serè i transparent envaït de confiança. Avui sentim amb qui tenim afinitat, amb qui s'ha construït el vincle més sòlid, i anhelem trobades de gran intensitat vital amb persones que no hauríem pensat mai. Nosaltres, les que escrivim, ho fem des d'aquest vincle redescobert.

Avui ens saluda la veritat de la convivència familiar, quan es comparteix un espai limitat, les hores són llargues i les necessitats múltiples. Pares, mares i fills que feia anys que no menjaven junts, no parlaven o no jugaven a cartes. On hi havia unes bases sòlides, la veritat les ha fet brillar; però on hi havia falsa harmonia, també la veritat ha fet la seva feina. En aquesta convivència, la veritat també ha desvelat allò necessari, tant en l'àmbit material com en l'immaterial. Quan tot és el mateix que era abans i ara, banyat de veritat, sembla nou, diferent, de vegades més petit, de vegades més gran, de vegades més vell o més nou, més útil o totalment absurd. El confinament està actuant com si ens haguéssim posat unes ulleres diferents, de cop un troba a faltar algunes coses i n'hi sobren d'altres. I un es pregunta com és possible que el nostre espai físic estigui ple de coses que ara ens sobren, en què estàvem pensant quan els vam donar espai a la nostra vida, amb el valuós que és l'espai.

La veritat també està sorprenent amb els hàbits: la lectura, la beguda, el menjar, l'estudi, el son, el sexe o l'esport. Si fem un tomb per les xarxes socials veurem que ràpids que som criticant i fins i tot fent befa dels hàbits d'altres (només els nostres són els adequats) i com la gestió dels hàbits parla de la nostra disciplina, compromís i voluntat.

Ens envaeix la veritat del valor de les professions, més enllà del debat de la primera necessitat. La veritat dels qui cuiden la nostra supervivència física com a sanitaris, transportistes o empleats del sector de l'alimentació; i també la veritat dels qui cuiden la nostra supervivència social, aquells que afavoreixen les nostres trobades: bars, restaurants i altres professions tan necessàries d'una altra manera i tan malmeses per la situació. La veritat del consum i l'estètica, roba, perruqueries. La veritat de la primera necessitat. També la veritat ens ha mostrat els quefers de moltes professions, ara a les cases les persones descobreixen què fan els seus pares, el que fan les seves parelles, a què es dediquen quan no són amb ells. I els treballadors també s'enfronten a la veritat del maneig d'eines; som diverses generacions darrere d'una pantalla i els joves ens estan ensenyant el que ells ja dominaven.

Se'ns ha presentat la veritat de l'Educació, tant familiar com escolar. L'escola virtual, les classes de la universitat, la influència d'un mestre que és capaç de mantenir una relació propera i productiva amb els seus alumnes. I com allò que sempre va ser accessori en l'ensenyament manté els xavals i els adults actius i connectats en el confinament: gimnàstica, música, pintura, manualitats.

Ens saluda també la veritat dels temps a la feina, del presencialisme, de l'eficiència de les reunions de cinc hores sense cap objectiu concret, de la necessitat de controlar els horaris de l'empleat perquè no s'hi confia ni en la seva productivitat, la veritat dels 16 comitès executius per gestionar 16 suposades coses estratègiques, o les altres coses que no requereixen cap comitè perquè no eren importants, fins que va arribar la VERITAT: el benestar psicosocial de l'empleat, la digitalització, la responsabilitat social, el voluntariat, la comunicació interna i tot allò que la veritat ha decidit que, ara, sigui VERITAT.

Una altra veritat, la veritat de l'autocura: la nostra manera de cuidar-nos i vigilar la nostra salut i alimentació, la nostra higiene i la nostra imatge. Com diu la cançó d'Alejandro Sanz, «cuando nadie me ve…». La veritat et dirà si vius sol si has abaixat la guàrdia, perquè ningú no et veu. I la veritat et dirà si "ningú" inclou les persones amb qui convius. Si et vas abandonar, és que ningú no et veu. A qui inclou el teu "ningú"? Es passeja la veritat al seu aire, la veritat de l'ordre, de la neteja, dels pentinats, de la roba, del pudor o no pudor a mostrar-nos tal com som.

Una de les veritats més potents al descobert és la veritat de la nostra necessitat d'afecte físic, la nostra necessitat de ser tocats, abraçats. Les persones, a hores d'ara, comencen a somiar, literalment, a abraçar els seus éssers estimats, amb el retrobament que anhelem, amb la celebració de la vida. I també hi ha veritat en la nostra privacitat física, aquell control selectiu de l'accés a un mateix, amb un sentit bidireccional d'entrades i sortides, de difícil maneig i d'intensa reflexió.

Molt visible i sorollosa és la veritat de la solidaritat humana, amb aplaudiments o sense, la d'un taxista que porta desinteressadament els sanitaris a la feina, la d'un veí que fa la compra a un altre, la dels voluntaris de qualsevol organització, la de les empreses que fins i tot en situació complicada donen temps, diners, recursos, cuseixen mascaretes, etc. La veritat ens ha de portar a no oblidar aquestes empreses quan prenguem decisions com a consumidors el dia després. I la trista veritat de la insolidaritat, de la qual és millor no parlar. I és que la veritat té això, mostra el millor i el pitjor, la veritable naturalesa solidària o mesquina de les persones.

La veritat, com un poderós desinfectant, ens mostra la veritat de la mentida. Quantes mentides que han quedat al descobert, quantes mentides s'han esfumat com el virus davant la desinfecció. La veritat del que es pot esperar i el que no, de qui hi era i de qui no, de qui et busca i qui no, de qui et cuida i qui no, de qui et troba a faltar i qui no.

I ara, que ja tenim totes les veritats, que coneixem els nostres neguits, només queda acceptar que, com ens cantava Serrat, «nunca es triste la verdad, lo que no tiene es remedio».

AUTORES: SUSANA DE LOS REYES I ESTHER TRUJILLO, MEMBRES DEL CONSELL DE L'INSTITUT RELACIONAL