LIDERÈXIA

Són temps d'exploració. Estem investigant una nova artesania social mentre busquem noves formes d'articulació social. El comunisme era una bona idea d'aplicació funesta; el capitalisme, una mala idea de resultats bons precaris i equívocs que ens han portat al caos. Finalment, comencem a patir de ‘liderèxia’: rebuig instintiu als líders.

Deixem, d'una vegada per totes, d'esperar el carisma personal com a esperança de superació de la crisi. Les xarxes socials no tenen lideratge personal i, igual que els mercats, ningú no sap per qui, exactament, estan governats.

Vivim un temps il·lusionant de canvis en què la comunicació, la transparència i la solidaritat s'obren camí. Sí. No es confongui. Aquests són els valors de la xarxa. La disponibilitat d'informació és absoluta, ja no queda res d'ocult, i, per si no n'hi hagués prou, a qualsevol petició d'ajuda, sempre apareixen a la xarxa una sèrie de navegants desinteressats que donen resposta i suport des de l'anonimat més absolut.

El món s'ha obert de bat a bat, la informació ha deixat de ser patrimoni d'uns pocs i el lideratge deixa de ser l'única esperança de salvació. Felicitem-nos per patir de ‘liderèxia’; felicitem-nos de no estar esperant la salvació expressada en l'arrogància de qui s'erigeix en salvador. Els nostres joves ho saben i fan de l'experimentació la seva bandera. Ingènuament, alguns romàntics del passat desqualifiquen la joventut per no articular-se en el sistema. Val la pena recordar allò que ‘adaptar-se a un sistema malalt no és símptoma de bona salut’.

El 15M és la primera mostra: sense bandera, sense líders declarats, sense voluntat d'interlocució directa; en definitiva, sense delegació del poder en uns pocs. Són un planter de noves idees i propostes socials però, per sobre de tot, afectats d'una crònica ‘liderèxia’. Aconseguirem fer-nos grans i ser definitivament autònoms. Obrir la capacitat de generar alternatives des de la pròpia convicció i no des de l'acatament a la proposta d'altres, sense haver de triar entre programes, entre candidats, entre banderes, entre líders malastrucs que asseguren estar en possessió de la solució a les nostres necessitats, manifestant-se com a millors coneixedors del que ens passa i de la solució a tots els nostres mals.

Aplaudim aquest vertigen que no ens amenaça, sinó que ens allibera. L'expressió individual pren finalment carta de naturalesa. Com serà acest món sense líders estables? Rotundament millor, més flexible, obert i sensible a cadascun de nosaltres. Passarem de reactius indignats a protagonistes il·lusionats d'un futur que ens espera ansiós per experimentar en les noves formes d'organització. Líders timorats en procés de descomposició s'enfilen al poder amb la vaga esperança que podran governar el món, sense saber que el món s'està tornant ingovernable per a uns pocs.

La participació s'obre camí de forma inexorable, la delegació democràtica no és participació si només porta a enlairar líders que acaben embriagant-se de poder. Només queda una incògnita: Quant trigarem a reconèixer-ho?

Per FRANCESC BELTRI.