QUAN LA VIDA T'ENVIA UN «STOP»

De tots els senyals de trànsit que veiem habitualment, només el senyal d'STOP té forma octogonal. Pel que sembla, la idea data del 1915, i una gran quantitat de països van adoptar la primera versió d'aquest senyal, que indica que ens hem d'aturar. Se t'ha acudit pensar per què aquest senyal és diferent? La raó és senzilla, encara que no gaire coneguda: la seva figura única ens permet distingir-la quan la veiem des del darrere, no de cara. També és identificable en situacions de poca visibilitat climatològica o de nit. No es pot confondre amb un altre senyal.

Una cosa semblant ens passa quan la vida de cop i volta t'envia un STOP. Et mira a la cara i et diu «para». Llavors, identifiquem que alguna cosa no va com hauria d'anar, i que cal frenar. Tant se val el format. Pot ser un accident. Un diagnòstic. Una pèrdua. Un acomiadament. Una notícia. Un canvi de rumb. Un abandonament. Un adéu. Un hola. Un silenci. Un crit. Un plor. Una distància. El que sigui, et fa despertar. Et posa davant de la resta. Et subjecta i t'impedeix avançar. I pots sentir el que potser, abans, et va passar de llarg i desapercebut. No sempre ens n'adonem de manera immediata, però és octogonal i diferent de la resta. És el moment de parar.

Una situació d'STOP permet adonar-nos de tantes coses: com allò urgent va devorar allò important, com allò important no ho era tant. L'STOP obligatori ens deixa veure també allò de què els altres s'adonen, el que passa en ells quan nosaltres parem. El sistema trontolla, potser perquè qui sempre ha estat en «mode resoldre» o en «mode decidir» no hi és, i algú altre haurà de resoldre o decidir. Allò que era primordial, va deixar de ser-ho; allò que no podia esperar, va esperar. Allò que era per a demà, ja no tenia demà. Allò que era per a «quan tingui una estona», reapareix i saluda, com dient-nos «hola, soc allò que vas deixar per a quan tinguessis temps. Soc aquí».

És necessari i recomanable viure els STOPS de la vida amb gratitud, analitzar la importància i el valor d'aquests moments, que primer arriben amb inquietud i incertesa, i després ens brinden pau i certesa. Sempre hi ha coses bones subjacents, descobriments i aprenentatge en allò que la vida va portant. Els colombians no et pregunten com estàs, et diuen «com et porta la vida?». I és així, perquè la vida, en efecte, ens porta; nosaltres amb prou feines anem gestionant el que passa. I si no hi dediquem temps a pensar-hi, no depurarem la lliçó apresa.

Després d'un STOP es veu l'invisible: aquí hi ha l'emoció, l'amistat, l'afecte, la relativitat dels que pensem que són els nostres projectes vitals. Aquí hi ha la manera de mirar el que ens envolta, que de cop i volta es posa d'un altre color. Surt la comprensió, la calma, la indefensió, la indulgència, el "no n'hi havia per a tant". Apareixen com a visibles persones i escenes que no havien estat rellevants. Bé, ja som una mica més complets, ja que podem veure i sentir el que no vèiem i sentíem: com estimem algú, quant va patir un altre, com ens importen algunes persones, quin pes som per als altres, quin lloc ocupem a les seves vides, quant pesen ells a les nostres.

Que hi havia algú allà per a qui eres la clau. Que no eres ni tan prescindible, ni tan imprescindible com creies. Que no n'hi ha prou de demostrar, de vegades cal dir. Que no sempre qui ignora és feliç. Que no només les teves paraules parlen, els teus silencis diuen encara més. Que ens estimen com poden, no com volem que ens estimin. Que som nosaltres els qui triem a qui volem que ens estimi, i que no triem la nostra manera d'estimar, simplement ens arriba, es construeix. Que la connexió amb algú hi és, succeeix quan aquell algú necessita i valora la manera que tu tens d'estimar. Que quan estàs en un STOP de cop i volta pots veure altres que també hi són, i sentir-te'n molt a prop.

Passen coses que no volem que passin, i sempre, sense excepció, ens adonem que passen per alguna raó i en el moment oportú. Diu la llei budista: «el que va succeir va ser l'única cosa que podia haver succeït». És així, deixa de preguntar-te per què això, per què a tu, per què justament ara. Gairebé sempre hi ha un perquè. I sobretot, sempre hi ha un per a què. Dedica el teu temps a això, a trobar el per a què. Això et permet veure el que d'una altra manera no veus, i posar sentit als fets. Que bo.

Per tot això, amb el temps, cal deixar que entri la gratitud. Perquè el que va arribant, en forma de STOP, encara que al principi descol·loqui, permet comprendre. I després res no és igual perquè som una mica més complets, una miqueta més conscients. Comprendre fa mal i fa créixer, com els senyals de STOP.

Dedicat a la Susana i en Joan, per l'estiu del 2019.

Per ESTHER TRUJILLO.