QUI ENSENYA A QUI?

Sembla impossible pensar que fa poc més d'un any vam iniciar el curs amb més incerteses que les que el sistema educatiu havia afrontat en les darreres dècades. Veníem de viure un obligat confinament domiciliari, per tant, l'única resposta possible de l'escola va ser fer un acompanyament telemàtic a nenes, nens i famílies. Una realitat que va deixar entreveure virtuts i limitacions del sistema en posar a prova la capacitat de reacció i adaptabilitat de l'escola, el coneixement digital per part del professorat i les desigualtats econòmiques i socioculturals existents dels centres i les famílies, que a la pràctica van amplificar les diferències en l'acompanyament dels i de les menors.

Els centres educatius van encarar un curs acadèmic ple d'incerteses i inseguretats. Com que l'educació és un dret prioritari, es van haver de centrar les mirades en les conseqüències que la inequitat i l'exclusió van generar i van accentuar durant el confinament. Aleshores, l'aposta de l'administració pública va ser per l'educació presencial a l'etapa d'infantil, primària i secundària, potenciar l'educació híbrida a l'etapa de Batxillerat i telemàtica per als estudis universitaris.

Ensenyar i aprendre són dues cares de la mateixa moneda. Totes dues vertebren l'escola a través de l'espai educatiu, un espai que, més que mai, va començar a ser concebut com a relacional, és a dir, prioritzant l'aprenentatge per sobre de l'ensenyament i creant comunitat. Els espais relacionals són transparents, potencien l'autonomia de l'alumnat, són flexibles i adaptables, promouen la curiositat, l'atenció, el coneixement i, finalment, l'aprenentatge. Són espais on l'estudiant és protagonista i adquireix un rol essencial en la construcció del seu propi coneixement.

Abans de la pandèmia, els diversos ambients d'aprenentatge estaven representats en espais classificats i distribuïts en blocs temàtics de coneixement. Així es potenciava al màxim la relació entre iguals, la lliure circulació, la globalització dels aprenentatges i les connexions entre els diferents blocs de coneixement.

No obstant això, el curs 2020-2021 va començar amb el repte vertiginós de repensar i refer-ho tot. La situació va ser paradoxal: necessitàvem potenciar les relacions creant espais segurs en els quals nenes i nens de diferents aules no tinguessin contacte físic. Però, en què quedaven els jocs a l'hora del pati?, com s'establirien vincles saludables amb el professorat si els espais de trobada eren única i exclusivament telemàtics? Aquests i una altra infinitat de qüestionaments emergien a cada racó del centre.

S'havia de transmetre tendresa i estima des de la distància física i, la millor manera d'aconseguir-ho, era abraçant amb la mirada. La resposta i proposta del món escolar va ser recrear mini ambients dins d'un mateix grup bombolla oferint espais de diàleg per a la comprensió i la cura, per construir seguretat reforçant el vincle entre nenes i nens d'una única aula; fomentar la cohesió i el sentiment de pertinença al grup, com si es tractés d'un naufragi naval.

Antonia Rendón, nena colombiana de 6 anys. Imatge publicada a ElDiario.es

UN NECESSARI CANVI DE ROLS

Les nenes i els nens van assolir molta més saviesa de la que ens podríem imaginar: van aprendre a conviure amb la pèrdua, la frustració, la ràbia, el dol, l'avorriment, i a regular totes aquelles emocions amb les quals, molt probablement, hauran de bregar en el futur. A més, han sabut autogestionar-se els temps i guanyar autonomia en pro dels seus propis estudis. És evident que van aprendre a aprendre i, en això, van millorar fins i tot les seves competències digitals.

Per a nosaltres, el professorat, la sorpresa va ser evidenciar que la solució era més simple del que pensàvem: posar en valor que els aprenentatges venien directament de la pròpia vida; aprenentatges significatius i reals que la pandèmia va incrustar imperativament a cadascuna de les llars.

Moltes famílies es van mostrar angoixades i preocupades per tots aquells continguts acadèmics que no havien pogut concloure. Llavors, la nostra tasca es va abocar a transmetre seguretat i confiança, intentant fer veure que tot allò que els seus fills i filles estaven vivint, es podia aprofitar com una gran font d'enriquiment, experiència i aprenentatge.

Un any després d'aquella experiència, es percep la llum al final del túnel. Se sent la partida pràcticament guanyada i es mostra una vegada més la resiliència i la capacitat d'adaptació de les nenes i els nens de totes les escoles.

Està molt bé repensar qui ensenya a qui. Gràcies, nens i nenes, sou una meravella!

Per NEUS SALVO.