REARMANT L'EDUCACIÓ

Fa un parell de mesos va ser al CCCB de Barcelona un dels sociòlegs més impactants en l'estudi de la societat postmoderna. Zygmunt Bauman amb la seva afinada elegància, ens va mostrar una vegada més què està succeint al nostre món.

En una societat amb una velocitat de vertigen a voler canviar les coses, en voler viure en una cultura del malbaratament, on el que no funciona ja no s'arregla sinó que es llença, incloses les relacions; les institucions educatives que són espais de creixement dels joves, també se'n veuen afectades.

La creença que l'educació al llarg de la història ha estat un element bàsic en el creixement del món, on la relació entre mestre i alumnes es basava a saber transmetre els coneixements a qui no els sap; i així permetre que les societats que per inèrcia són desiguals, gràcies al talent i a l'esforç es poguessin equilibrar, i que molts nous receptors de coneixements arribessin a aconseguir coses.

Actualment aquesta idea ja no és tan sostenible, ja que el coneixement que abans estava ubicat en espais específics (el mestre, els col·legis, les universitats), s'ha anat escampant a altres canals de més fàcil accés, on internet és el marc més potent. Ara accedir a la informació és senzill i massiu; i aquest increment d'accés devalua el coneixement mateix, i pot arribar a casos reals on tenir un títol universitari o no, perd el seu valor.

Existeix un “ofec” davant de tanta informació generada, i biològicament el nostre cervell no la pot gestionar ni reciclar; a més amb l'agreujant que gran quantitat d'aquesta informació que circula per la xarxa és irrellevant. Per exemple buscar a Google la paraula “utopia” i tindrem més de 65 milions d'entrades…. 65 milions per a una sola paraula.

Aquest enamorament i addicció a la informació de la nostra societat, determina que el 99,9% del que ens arriba gairebé no té valor, i els efectes a escala social i individual d'aquest excés d'informació són evidents. El nostre pensament s'accelera i això origina que el que narrem de manera ordenada i progressiva vagi perdent qualitat, i aquesta narració a poc a poc s'ha anat estenent fins a arribar a marcar un estil de vida que genera desorientació i paradoxalment pèrdua del coneixement.

Hem estat capaços d'ubicar el coneixement en servidors, que utilitzem quan ho considerem necessari però que ja no formen part de la nostra vida. I no em direu, i a mi em passa sovint, de creure tenir un sentiment d'ignorància gran. I aquesta situació afecta directament l'educació, els professors que no mestres, comencen a estar habituats als plagis dels estudiants quan fan els seus treballs, on copiar dades i enganxar-les és el que toca.

Si a això hi sumem la crisi econòmica, social i de valors que estem patint, ja que molts universitaris amb títols es troben en situacions laborals molt precàries, sense cap vincle amb el que han estudiat o directament sense feina, fan que molts germans petits observant el desequilibri que han viscut els seus germans grans, que han dedicat anys d'estudis i esforços per a un premi que és mínim o cap, hagin perdut qualsevol confiança a aprendre.

A més, això s'accentua quan models de nous multimilionaris sense haver estat grans estudiants han triomfat en els negocis (per exemple els fundadors d'Apple o Facebook), i d'aquesta forma es reordena el sistema de creences i de valors, fins al límit de considerar-se un èxit el fracàs escolar i una aposta real crear un blog que sigui “caçat” per un mecenes i et faci ric en un dia.

Possiblement sigui cert el que Bauman vaticina. Considera que la nostra incertesa contemporània està causada pels mercats que no paren de desenvolupar-se. Cal tornar a plantejar-se el sistema d'educació, però això no és bo per als governs a causa de la forta pressió a què són sotmesos pels bancs mundials que conspiren contra la mateixa reforma de l'educació (com va succeir en el model plantejat a Bolonya on era el mercat i per tant les empreses les que determinen i calibren la relació entre la Universitat i l'Empresa).

Desconec si és cert o no, encara que tot apunta que sigui així. Al cap i a la fi les dades de la realitat social del nostre primer món així ho verifiquen. Creixen les desigualtats, el benestar dels més rics no beneficia a tothom, per exemple als Estats Units el 93% dels beneficis va a parar a l'1% de la població i el 7% restant es reparteix entre el 99%. I això modifica la mirada de la societat, on la idea que només podríem créixer, s'ha convertit en no perdre el que ja es té.

Bauman és realista i això determina la duresa del que succeeix. Però també ens mostra que hi ha símptomes d'una implicació més gran amb el món, gràcies al vincle entre allò intern i allò personal. On es recupera el principi aristotèlic que un pot ser una bona persona en una bona societat encara que no es manifesti en el sistema polític. Recuperar acest vincle entre allò intern i allò personal, es converteix en un element clau. Hi ha camins que poden permetre la modernització respectant la racionalitat i els drets de les persones.

Estem en un món que ha generat un moviment controlat però que és impossible de controlar ja que la potent globalització ha reorganitzat l'economia a escala mundial, sent els derrotats la gestió local, on la desvinculació econòmica enfront de la social, la política i la cultural ha estat abismal. Es genera un sentiment de desconfiança constant que determina l'actual crispació, i la confiança així com la filiació són atributs que formen part de l'ADN bàsic de l'ésser humà. Valorem i defensem la nostra llibertat personal, però necessita la cohesió amb el grup o amb la família, i això vol dir amb l'amor, i no ens podem permetre el luxe que l'amor disminueixi.

Encara que el sistema global i segurament l'educació que es genera, fomenta la idealització del jo, que implica egoisme cobejós davant les nostres necessitats, tenim una gran aliada, que és la intel·ligència emocional, que no és la mateixa que la cognitiva. La nostra saviesa sorgeix de la nostra memòria, i la nostra memòria es crea a partir de la nostra percepció inconscient, que sense aprendre dates, noms i dades, és capaç d'advertir-nos intuïtivament del que hem de fer, i això ens arriba gràcies a l'experiència. La intel·ligència emocional es converteix en un motor de gran potència per poder fer coses noves en el futur, i cal alimentar-lo amb l'entusiasme, que ha d'ajudar-nos a imaginar el que es pot arribar a ser i fer.

Si el sistema global basat en societats patriarcals ha estat capaç de desplaçar a un costat el que era per si mateix natural, generant les nostres respostes adaptatives que al final es converteixen en les nostres neurosis, caldrà tornar a apropar-se a la nostra faceta instintiva i a la proximitat als altres, recuperar la dona i el nen interior. Es tracta de tornar a l'amor similar al goig d'un nen, la tendresa i la compassió, valors maternals que són l'essència de les emocions, així como allò paternal que sustenta l'amor devocional de l'enamorament.

Als joves cal explicar-los una educació basada en la virtut, sense moralismes per evitar menysprear i dominar els altres. Els actes bons són aquells que sorgeixen d'estar un mateix bé. Així l'educació hauria de ser un espai per al desenvolupament de persones completes, en comptes d'estar consagrades a una instrucció, ja que roba tant als educadors como als educats la capacitat de guarir, evolucionar i descobrir la vida veritable.

Els formadors han de ser capaços de desenvolupar les competències per formar éssers humans i gestionar programes per conèixer-se un mateix, permetent reconèixer aquell amor fals creat per sobreviure a l'autoritarisme i la repressió en el goig del viure.

L'educació ha d'entendre la idea que no hi ha cap acció sense una emoció humana, que sigui capaç de crear espais per pensar i actuar. Tot alumne té almenys alguna capacitat que el fa sobresortir, i se l'ha d'ajudar a trobar-la mitjançant el reconeixement, que el farà créixer i entregar-se a l'aprenentatge. La nostra educació actual, basada en continguts empaquetats no ajuda a desenvolupar les nostres competències, coneixements, habilitats, actituds i valors.

I l'important són els valors i les relacions. No podem educar només creient que sàpiguen fer alguna cosa, s'ha d'educar perquè siguin. En tot ésser humà hi ha creativitat i bondat. I aquí els pares i els entorns familiars i propers són molt importants, ja que han de ser espais on fomentin la fantasia del petit, l'aventura i la incitació al descobriment del nen, els reptes del jove i la projecció social de l'adult. Si algú intervé en alguna cosa creativa, cal aplaudir-lo perquè la sensació que aquesta persona rep amb l'aplaudiment (reconeixement) és inesborrable i el seu efecte és un multiplicador molt potent. Òbviament allò creatiu ha de ser alguna cosa que aporti valor, sortint d'un mateix perquè beneficiï l'altre. I fixeu-vos quines emocions trobem darrere d'aquesta nova mirada, la passió, el desig i la necessitat de fer i comunicar.

Cal aconseguir transformar els continguts en vivències, i això en el sistema educacional actual i la seva massiva recepció d'informació ho impedeixen. Si el mestre es conforma a ser un tècnic de la informació, serà tractat com a tal, ja que no es forma sinó que s'informa, sense saber arribar a ensenyar què és l'important i què és el relatiu.

Si tenim por al caos i a la tecnocràcia, evitem el diàleg sobre les experiències, i això impedeix que la nostra intel·ligència emocional pugui aprendre, creant un augment d'orfes culturals. Tornem a acumular dades i més dades creient que això és cultura, però ningú no és capaç d'explicar quines emocions hi havia darrere de personatges como Cervantes, Picasso, Dante o Einstein.

Cal arribar a connectar amb ells i amb el que sentien, per aconseguir energies amb gran poder como la fascinació, la passió i la il·lusió. I aquests elements són els que generaran l'enginy i el voler aprofundir en allò que para nosaltres és important. Sense aquesta connexió emocional estem condemnats a ser éssers manipulables i a conviure en l'existència líquida de les autopistes hiperactives d'informació.

Els pares, els amics, els mestres han de riure i sentir alegria generant aquestes connexions amb les emocions d'aquells que han fet grans coses o no tan grans. Acompanyar els petits, nens i joves a espais culturals, esportius o socials que complementin l'educació de les institucions, i ser capaços de llegir en els seus fills aquella lluentor dels ulls, aquell somriure de cor o aquella mirada de sorpresa en poder connectar amb la passió del pinzell de Picasso, la fantasia de la ploma de Cervantes o la diversió de la fórmula d'Einstein.

Mentre esperem, com demana Manu Chao, rearmar l'educació, per què no començar des de nosaltres mateixos i trobar-nos en allò proper?

Per TONI PERRAMÓN.