RECONÈIXER LA MEVA VÀLUA, PER MARITA OSÉS

Des de l'IR, volem recomanar el blog de Marita Osés, on les seves reflexions constaten la força de les fortaleses, la cultura de la trobada i el poder transformador de les relacions.

Reconèixer la meva vàlua

“Aprendre a pensar bé d'un mateix és imprescindible per sentir-se bé”, vaig sentir a dir el mes passat a un psicòleg veterà........Pensar bé de mi mateixa?

No me n'han ensenyat. I, en qualsevol cas, està mal vist. Quan una persona es mostra satisfeta de ser qui és o contenta amb la seva vida se sol dir amb sorna que està encantada d'haver-se conegut, o que no hi ha qui l'aguanti.

Què és el que no aguantem d'aquesta persona? Que nosaltres no ens sentim tan fantàstics? Potser ens connecta amb la nostra insatisfacció?

Tenim un grau de tolerància a la nostra pròpia insatisfacció tan elevat que una persona contenta de ser com és ens pot semblar un insult. Encara avui molts pares es reprimeixen a l'hora de reconèixer una qualitat dels seus fills “no fos cas que s'ho cregui massa”. Però si el que necessita és creure en si mateix! Si no pren consciència de les seves qualitats, com les desenvoluparà?

A mi el que em van ensenyar era que calia ser humil. El que vaig aprendre amb el temps és que humilitat no és ignorar la meva vàlua, sinó reconèixer que la meva essència m'ha estat donada i per tant no tinc de què vanagloriar-me. L'essència hi és perquè la desenvolupi, la gaudeixi, li tregui partit. Si vull, és clar. Ja sigui al servei dels qui m'envolten o al meu exclusiu servei. Aquesta és una altra opció personal.

Quan ignoro la meva vàlua, em desdibuixo fins a no saber qui soc, i acabo revestint-me d'una mena d'insensibilitat cap a mi que compenso amb una empatia exagerada cap als altres. El que penso de mi determina el que faig. I el cas és que els pensaments negatius que m'assetgen no són veritablement meus, perquè no he estat jo qui ha creat de primera mà aquest retrat, sinó que és una imatge apresa: s'ha construït a partir del reflex que m'han retornat les persones que s'han anat relacionant amb mi, en particular els pares i éssers més propers que van pretendre modelar-me –amb més o menys fortuna- durant la meva infància. Al llarg d'ella, vaig anar emmagatzemant creences sobre el meu caràcter, les meves qualitats o defectes. I aquestes creences condicionen la meva vida i la meva conducta.

Si les mirades que vaig rebre a la infància em van fer creure que soc capaç de qualsevol cosa, ho intentaré i probablement ho aconseguiré. I si fracasso a la primera ho tornaré a intentar per confirmar la meva creença que puc. Per contra, si he arribat a la conclusió que soc una inútil, la por de no aconseguir el que em proposi em farà encara més insegura i confirmaré aquest prejudici sobre mi quan arribi el primer error.

Com desactivar el cercle viciós basat en les creences negatives sobre la meva persona que van minant la meva autoestima? Com reconvertir-lo en un cercle virtuós?

El primer pas és tan senzill com difícil per falta de costum: reconèixer cada dia alguna cosa que he fet i de la qual estic contenta o satisfeta, sense fer cas d'aquella veu que em diu: “no té cap mèrit”, “has tingut sort”, “quina ximpleria, d'això te'n sents orgullosa?”, “qui t'has pensat que ets?”, “ets un desastre”, “no tens remei”. Si aconsegueixo mantenir la determinació suficient per no escoltar més aquest tipus de comentaris i aconsegueixo ignorar aquesta veu pesada que vol imposar-me les seves idees negatives, començo a ser qui soc sense deixar que interfereixi en el meu fer. El punt de partida és aprendre a valorar-se, a apreciar el que fem gràcies a qui som.

Quan valoro el que faig, em respecto. Quan em respecto, sé posar límits. Quan poso límits, tinc espai per ser jo mateixa. Quan em permeto ser jo mateixa, em dibuixo, em reconec i em valoro. En valorar-me per qui soc, desapareix la tensió que provoca voler ser diferent. I trobo la pau.

Marita Osés - Maig del 2015

http://atrevetecaminadisfruta.blogspot.com.es/search/label/reflexiones