SOTA LA MEVA ALA

Foto de Yoann Boyer a Unsplash

Es diu que les persones tendim a negar allò que no volem veure ficant el cap sota l'ala. D'aquesta manera, allò que no veig, allò que em molesta o no sé com afrontar, no existeix. Sota la meva ala puc creure que el meu món és el que vull o visc i que aquesta és la realitat, no n'hi ha cap altra. Allò que invisibilitzo no existeix.

S'escolta i s'escriu: «les relacions no tenen gènere, es donen entre persones». Aquesta creença ens impedeix veure que les relacions no són simètriques; quan es donen entre homes i dones, no estan en igualtat. La igualtat l'hem entesa com la possibilitat que les dones entressin al món masculí, i això ho hem considerat un espai «igualitari i neutre».

La nostra societat segueix conductes discriminatòries des de la infància amb les nenes fins a la vida adulta amb les dones. Actualment a les escoles les nenes no aprenen costura ni els nens arranjaments elèctrics, ara es busquen serveis externs, que, si és de cosir, ho farà majoritàriament una dona; i si és d'electricitat, un home. Així anem desvaloritzant allò que sempre han fet i continuen fent les dones, el treball domèstic no té valor i valen menys les feines feminitzades.

Podem creure que el valor actualment l'atribuïm a la responsabilitat, la complexitat, els coneixements, però la realitat és que continuem relegant les dones majoritàriament a aquelles feines que valen menys. I quan a les organitzacions, col·lectius o grups hi ha homes i dones, ens col·loquem en aquest espai «neutre» per relacionar-nos per igual, sense veure que les dones tenen una realitat diferent.

Hem de treure el cap amagat de sota l'ala, hem de veure les dones, hem d'escoltar-les per després actuar en conseqüència.

Per TERESA CLEMENTE, advocada i mediadora. Responsable de l'Espai de Mediació Relacional.

Veure video