TANCAT PER INAUGURACIÓ

La pandèmia ha posat en evidència que, si l'entorn es modifica substancialment, no podem continuar fent el mateix de sempre. No obstant això, no podrem assolir la credibilitat i legitimitat per al canvi sense abans tancar un cicle. La idea il·lusòria que tornarem al punt de partida ens converteix en il·lusos indefensos, atrapats per la por que ens genera la incertesa.

Quan les certeses que ens donaven seguretat s'esvaeixen, necessitem construir-ne d'altres per tornar a sentir-nos segurs. Per això hem d'acceptar que el moment actual ens està ensenyant un futur diferent, ja que, si alguna cosa ens recorda el dia a dia de la pandèmia, és la nostra interdependència. Si descuidem els altres, ens descuidem a nosaltres mateixos; una realitat que mostra la necessitat de la cooperació com a sortida per estabilitzar la situació i construir un futur compartit.

Si el tancament d'una forma de vida només el sentim com a pèrdua i patiment, ens bloquejarem. Hem de caminar amb les fortaleses que hem generat i les vulnerabilitats descobertes, convertir els límits en guies per construir nous camins. Necessitem una emocionalitat positiva per continuar construint.

Els últims mesos ens han fet aflorar el millor i el pitjor. En el cas de les organitzacions, els seus costats foscos i lluminosos, les tendències innates a estar en el reconeixement i en la satisfacció d'allò fet o en la cerca constant d'allò que falta i la insatisfacció.

Per concretar accions que regenerin les organitzacions i la governança de les institucions en què treballem i convivim, cal clausurar la verticalitat, l'homogeneïtzació, la centralitat i l'acumulació, i estrenar la coresponsabilitat, la singularitat i la xarxa humana que ens sosté; renunciar per poder inaugurar una nova manera de reconèixer-nos i organitzar-nos.

DE LA VERTICALITAT A LA CORESPONSABILITAT

Les organitzacions que es resisteixen a «tancar per inauguració» ho fan perquè volen preservar una forma d'autoritat que es basa en el fet que un grup de persones anomenat Direcció es creuen amb l'exclusivitat del saber i el coneixement per valorar el que passa, el que es necessita, com cal actuar i la informació que els altres han de manejar.

Fins ara el paradigma ha estat mantenir una única autoritat vertical que s'alimenta de pràctiques paternalistes i patrimonialistes, perpetuant l'autoritat en aquest grup reduït de persones que, progressivament, es van desconnectant de la quotidianitat comunitària de l'organització, d'allò que senten les persones que la componen i, sobretot, perden consciència de com són percebuts com a direcció.

La conseqüència és una desvinculació i incredulitat creixent per part dels professionals, i emergeixen conductes de desqualificació i confrontació que poden accelerar una destrucció silenciosa. L'antídot és la coresponsabilitat activa, o sigui, donar responsabilitat i autoritat als professionals perquè puguin fer, i per a això cal generar:

· Confiança. Cal creure que els professionals de tots els nivells de l'organització saben, tenen coses a dir i volen fer-ho bé. Les persones volen sentir-se dignes i que les dignifiquin, per tant, volen i necessiten sentir que hi creuen i hi confien. · Espais de treball autònom. Horitzontals, amb capacitat de decisió i autonomia d'acció, normalitzant la discrepància i orientats a resultats. · Màxima transparència, meritocràcia i equitat salarial. · Reformulació dels òrgans de govern corporatius i institucionals.

Els òrgans de govern són una expressió de com s'entén l'organització a si mateixa, com els grups que ostenten el poder s'organitzen per controlar, ordenar, facilitar i fer viable el projecte. Aquests han de ser reconeguts com a útils i necessaris i, sobretot, han de transmetre credibilitat. Sense credibilitat no hi ha autoritat, només el compliment des de la supeditació per sobreviure.

En la seva reformulació, els òrgans de govern han de:

· Respondre a dos eixos: simplicitat i essencialitat. · Ser operatius. Poden ser permanents o no, ja que és la tasca la que els instaura. La seva finalitat és coordinar i ordenar la tasca per arribar als resultats esperats. · Ser funcionals. Els professionals hi són per la seva aportació professional, no solament per una lògica de representació de nivells d'autoritat. Es busca l'eficiència a través de la complementarietat de perfils i coneixements necessaris per obtenir objectius.

DE L'HOMOGENEÏTAT A LA SINGULARITAT

Som singularment iguals. Fer diferències no implica generar desigualtats. Les desigualtats es generen per una pràctica abusiva de la diferència per part de qui exerceix el poder en una situació determinada.

Conviure des de la singularitat és organitzar-se des del reconeixement de l'aportació específica que cada professional fa.

Reconèixer la singularitat dona pas a la complementarietat i reforça el fet que, aportant des de les nostres fortaleses, permetem que els altres ens complementin i que les tasques i la convivència millorin substancialment.

Singularitzar és identificar qui té el coneixement necessari per a cada moment. Per donar resposta cal estar al corrent del que sabem i el que no sabem, bandejant la creença que el coneixement està organitzat per nivells d'autoritat. Això últim és el que ha generat molts professionals invisibles, que ara han d'emergir, creant espais on puguin ser i fer.

Gestionar la singularitat és prendre decisions diferents per a persones en situacions diferents. És deixar de pensar que el «tots iguals» és l'expressió de l'equitat, ja que en massa ocasions s'ha utilitzat el suposat igualitarisme per mantenir privilegis i disminuir amenaces.

La variabilitat de sabers, procedències, maneres de ser i de viure generen una dinàmica que fa emergir la capacitat de construir respostes davant de situacions complexes. La mediocritat dels esclaus amb corbata o sense, que es protegeixen en els seus càrrecs adquirits per xarxes de favors, queda al descobert, i cada vegada tenen més dificultat per evitar que flueixi el goig de construir projectes que ens permetin conviure en una realitat més incerta.

DE LA CENTRALITAT A LA XARXA

Cal passar de la centralitat a la xarxa, delegant responsabilitats a qui millor les pugui dur a terme, siguin on siguin. Les organitzacions que estan en tancament concebien la unitat d'acció en el mateix espai/temps, però, si volem inaugurar un projecte de futur, cal donar espai de visibilitat a tota l'organització i generar espais de decisió per a tothom en diferents llocs.

Avui és possible tenir responsables que coordinin les accions que afecten tota l'organització en un espai/temps que no sigui el del corporatiu central. La mirada de la complexitat és polièdrica i la resposta a la incertesa és l'anticipació i l'acció.

Per a això hem d'incorporar moltes mirades de diferents realitats territorials i funcionals. Hem d'acceptar que no ho sabem tot, ni falta que fa, i que la visibilitat de tots ens permet conèixer el que cadascú pot aportar.

Les organitzacions desconeixen en gran part el que es fa al seu interior. Entre departaments i territoris d'una mateixa organització ignoren què s'aporten mútuament i, així, no es poden reconèixer. Si no es reconeixen s'invisibilitzen mútuament, en massa casos de forma deliberada, per evitar ser vistos pels representants de l'autoritat central.

Cal que ens visibilitzem, ens coneguem i ens reconeguem amb transparència i valentia per construir una organització en xarxa, comunitària.

DE L'ACUMULACIÓ A LA RENÚNCIA

La situació actual requereix renúncies personals, i aquestes han de reflectir-se en les renúncies organitzatives i en els models de governança.

Renúncies de privilegis acumulats, de models d'èxit basat en el creixement permanent i l'acumulació de béns, de la desconnexió de la natura i de la inconsciència col·lectiva enfront de l'impacte devastador dels nostres models de desenvolupament econòmic i dels nostres patrons de consum superflu i compulsiu.

La nostra identitat com a persones i com a espècie humana és en trobar-nos amb el nosaltres, a més de poder veure i trobar-se amb qui ens envolta per, junts, construir futurs que ens permetin generar riquesa compartida.

Renunciar a allò vell per acceptar allò nou. Deixar anar per deixar arribar. Necessitem valentia per tancar i alegria per establir noves formes d'organitzar-nos que ens permetin veure, reconèixer, actuar, decidir, governar i relacionar-nos d'una forma diferent, millor, responsable.

Por JOAN QUINTANA.