TRENQUEU FILES

TRENQUEU FILES

L'aula, un espai per al desacord a l'escola i a la vida.

Quan diem “el lloc és clau”, comentant una experiència satisfactòria que hem tingut en una trobada social, o en un restaurant, estem reconeixent que l'espai on vam ser ens ha ajudat a estar en unes condicions, i a tenir unes sensacions, favorables. No és el mateix viure en una plaça que en un carrer estret o en una gran avinguda.

A l'escola, l'aula és un dels espais omnipresents per a un nen i un jove. L'acompanya durant molts anys. Allà és on aprèn a veure i a ser vist; a reconèixer i a ser reconegut; a viure i a conviure. És un dels espais on experimenta com relacionar-se amb els altres. A l'aula, el posen a les primeres files, o darrere; juga a amagar-se o a ser vist.

Des de la infància l'aula és un espai que es va modificant. A la primera infància, les aules són obertes i es configuren segons les necessitats que van apareixent a cada moment. És com un gran escenari per comprendre i crear junts. És el lloc de trobada: l'àgora.

A mesura que anem avançant, l'espai aula es torna més estàtic. El moviment i el contacte es redueixen, els grups donen pas a l'individu en files, la xarxa de treball dona pas a la individualitat, un per un… l'un darrere de l'altre… No ens mirem… No podem fer-ho si no és de reüll. Apareix l'aula “fàbrica”.

És com si féssim camí cap al desacord. De l'àgora a la fàbrica. Del “pensar i crear junts” de la infància, passem al moment de transició de l'adolescència i apareix el nostre batxillerat com la màxima expressió del contrasentit.

Experimentem que fer-se gran vol dir ser capaç d'estar sol, de fer les coses sense els altres i que la trobada amb l'altre és un acte puntual i un intercanvi, però que hem de tornar al “nostre lloc” i no perdre de vista que només hi ha un repte: la “nota”. I que aconseguir o no la “nota” ens pot “marcar la vida”… I comencem a fer càlculs de les assignatures en què podem puntuar, dels professors menys exigents o que es poden seduir amb facilitat… Ens convertim en estrategs de com arribar a la “nota”. En cap moment sentim el goig d'aprendre.

No es pot perdre el temps: tot el que no és útil de forma immediata és inútil. Apareix l'economia d'esforços i ens trobem parlant amb els companys sobre el fet que cal ser pràctics, estudiar el que ha caigut altres anys amb l'única finalitat d'aconseguir la nota de “tall”… La mateixa paraula causa ferides.

El pas de l'aula “àgora” a l'aula “fàbrica” és com un ritu de creixement i un reflex de la vida que ens espera fora de l'escola.

Després, al món del treball, ens demanen capacitats de relació, de pensament global, de treball en equip, capacitats per innovar i cooperar.

Així ens seleccionen. Però no cal amoïnar-se: a la majoria dels llocs t'escullen per ser diferent, encara que des del primer moment et posen reptes perquè recordis que el que importa són els resultats. I perquè siguis tan igual com sigui possible, treballaràs amb objectius individuals, competiràs internament per poder cobrar el màxim del teu sou variable i treballaràs en equip de forma puntual per resoldre problemes propis… Ah!! I aniràs comprenent que les idees diferents, si no estan alineades amb les prioritats descrites en el projecte d'empresa, no es pot perdre el temps a proposar-les; poden ser vistes com un acte inútil o com una indisciplina.

Cal saber el que el professor vol que sàpigues. Cal repetir-ho amb les mateixes paraules. Si no, rebràs com a resposta que aquesta no era la pregunta.

A la vida professional ens demanaran una baixa expressió de les nostres emocions, encara que ens impartiran conferències d'intel·ligència emocional i es fomentarà l'excel·lència com una forma de mantenir un estat d'insatisfacció que se'ns presenta com el motor de la competitivitat. Ens demanaran implicació i compromís i que la vida giri al voltant de la feina i, a poc a poc, ja no tindrem hores per estar amb la família i ens desvincularem lentament de la comunitat.

Són coses que ja coneixem. A les aules no ens podem moure, no podem expressar sentiments en públic, tret que ens trobem al taller d'emocions de la setmana cultural. I cal fer molta feina i més feina a casa: l'esforç és important encara que impedeixi tenir un cicle vital diari que ens proporcioni temps per sentir i compartir amb la família i la comunitat.

Sí… algunes aules han estat i són l'espai on s'aprèn que viure és sobre-viure sobre l'altre i no con-viure amb l'altre i per equilibrar aquesta realitat, sempre han existit escoles i aules que han estat i són àgores que ens permeten pensar i construir junts.

La consciència que és necessari transformar l'espai de l'aula va augmentant, avui apareix la necessitat de reconvertir l'aula en un espai on poder mirar-nos als ulls i sentir el goig intel·lectual que ens proporciona ser diferents i comprendre que, col·laborant, podem arribar a donar la nota.

Per JOAN QUINTANA.