DISTÀNCIES

DISTÀNCIES

Fa un temps vaig escriure sobre el moviment de la retirada. M'hi vaig referir com el moviment que ens permet modular la distància amb els altres i reconfigurar els espais de trobada. Reconnectar amb nosaltres mateixos, amb la nostra identitat, per conservar el que ens dona sentit i poder sentir la llibertat necessària per obrir-nos a allò nou.

En la retirada vivim i reordenem la nostra presència quan deixem un projecte, sortim d'un equip o organització, abandonem una situació o deixem anar una relació. Així restituïm la nostra dignitat i la nostra força per avançar. I en retirar-nos obrim un espai amb l'altre, una distància.

Un espai que “sentim” perquè abans hi ha hagut contenció mútua, acceptació, i comprensió. Perquè abans hi ha hagut afecció, fusió o vincle.

No és una distància buida. És un espai ple de substàncies. El respecte, els coneixements, les mirades, els silencis, els records, les emocions omplen aquesta distància.

Per això té la força d'un atractor. La força que ens impulsa cap al retrobament, a un nou apropament, a la cerca d'una nova intimitat amb l'altre. I això és així perquè tot allò que donava sentit al vincle ens continua impregnant i estant present en nosaltres.

I la tasca és mantenir-nos a la distància adequada. A la distància òptima, ni massa a prop ni massa lluny, per no perdre'ns i poder aconseguir allò que buscàvem amb la retirada. Quan la retirada ha estat neta i hem deixat anar sense reclamar res, sense sentir-nos ni fer sentir en deute, ens haurem distanciat des de la llibertat mútua. És llavors quan som a la distància correcta i ens sentirem segurs. Podem romandre al nostre lloc.

Aquesta és l'alquímia essencial de les distàncies. …

La que existeix entre Consultor (o coach) i Client, i que permet que el primer acompanyi el segon, que el pugui confrontar i tensionar i, alhora, donar-li suport per permetre que hi hagi una escolta adequada i la possibilitat de retirar-se sense haver generat dependència. …

La que existeix entre Cap i Col·laborador i que permet que el poder sigui exercit des de l'autoritat i la confiança i no des de l'autoritarisme. La que permet al primer crear sentit fent innecessària la imposició i al segon desplegar la seva creativitat i compromís. …

La que existeix entre Professor i Alumne i que permet al primer motivar l'aprenentatge del segon, despertant la seva il·lusió pel coneixement i pel desenvolupament de totes les seves intel·ligències. I ho fa des de l'alegria i la consciència que existeixen múltiples possibilitats perquè l'alumne s'apropiï del seu futur. …

La que existeix entre Metge i Pacient i que permet que el segon se senti vist i reconegut com a persona integral i no com un simple cos malalt que cal curar. Un espai de comprensió i mirada compassiva i no un terreny per al triomf del saber científic. …

La que existeix entre Pare i Fill i que permet l'abraçada amorosa que és la principal mostra d'acceptació incondicional. L'acceptació que necessita el fill per sentir-se totalment estimat i protegit, sense lligams ni condicionaments, i així prendre el llegat que rep, sigui quin sigui, dient sí, en veu ben alta, a la Vida. …

i la que existeix entre Home i Dona i que permet equilibrar la confiança amb la llibertat. La que fa sentir dues persones caminant per la mateixa senda sense perdre la seva identitat però sentint la mirada de la tendresa, l'abraçada de la protecció i el petó de la passió.

Però també hi ha distàncies buides. No obstant això, explorar aquests terrenys erms dona per a una altra reflexió profunda. Serà en una altra ocasió. Per ara anem-nos-en cantant sobre camins, vincles i distàncies amb Mercedes Sosa:

Y así seguimos andando,

Curtidos de soledad.

Nos perdemos por el mundo,

Nos volvemos a encontrar.

Y así nos reconocemos,

Por el lejano mirar,

Por las coplas que mordemos

Semillas de inmensidad.

(…)

Y así seguimos andando,

Curtidos de soledad.

Y en nosotros nuestros muertos

Pa' que nadie quede atrás.

Yo tengo tantos hermanos

Que no los puedo contar

Y una hermana muy hermosa

Que se llama libertad

Per CLAUDIO DRAPKIN.