DONAR RESPOSTA A LA IRRESPONSABILITAT

La innovació és l’estat adaptatiu que permet assegurar la supervivència i la convivència. No és un estat excepcional fruit d’un moment inspiratiu, màgic, atzarós... És l’EVOLUCIÓ RESPONSABLE, que s’explica a continuació.

EVOLUCIÓ que genera l’experiència diària i les necessitats que la mateixa experiència demana.

En l’entorn social en què vivim, la rapidesa amb què passen les coses augmenta i la incertesa davant del que passarà és cada vegada més gran.

La resposta usual que donem a la incertesa és la complexitat. Encara que el recomanable seria que fos la simplicitat. Però això implicaria renunciar a moltes coses que creiem que són imprescindibles perquè ja les hem incorporat en la nostra manera de viure la quotidianitat.

RESPONSABLE, perquè és donar resposta al que ens crea tensió, al que ens confronta com a inadequat per continuar sentint-nos segurs.

Les certeses que ens donaven seguretat canvien i apareix la urgència de tornar a construir noves certeses sobre les coses, els fets i nosaltres mateixos. Necessitem adaptar-nos per poder conservar el que fins ara ens ha permès preservar la capacitat de continuar aprenent i conviure.

Si la innovació és l’evolució responsable, quines són les conseqüències de la no-resposta davant la insistència de la pròpia experiència i de la demanda recurrent de qui ens envolten? Fàcil: la INVOLUCIÓ IRRESPONSABLE.

INVOLUCIÓ, perquè no donar resposta no és innocu. Moltes vegades neguem la necessitat de donar-la i construïm la il·lusió que no és necessària i que pot alterar en excés el sistema de certeses i seguretats que ens permet mantenir l’harmonia, encara que sentim de manera preocupant que aquesta és una falsa harmonia.

IRRESPONSABLE, perquè no donem resposta. Perquè no responem al que se’ns presenta com a evident i la comprensió dels fets ens indica una necessitat d’actuar.

En l’àmbit de l’Educació, les evidències de l’experiència i la comprensió de la mateixa ens diuen que els humans configurem el nostre caràcter i personalitat entre els 0 i els 6 anys; que la nostra capacitat d’atenció és limitada; que per aprendre cal construir relacions i vincles significatius; que les fortaleses són la clau que ens permeten obrir les nostres potencialitats; que la paraula i la construcció de narracions ens amplien llenguatges i capacitat de comprensió; que la diversitat i la variabilitat en formes de fer i de ser fan sostenibles les comunitats, entre moltes altres coses.

Innovar en Educació és posar educadors amb molta experiència i amb bons sous a construir les bases del sentir i el pensar dels nens i nenes en convivència; fer que les aules siguin llocs segurs on gaudir del goig intel·lectual d’aprendre, en moviment, veient-nos els uns als altres, podent narrar i explicar connectant experiències i sabers diferents; poder mostrar el que sabem explicant-ho, deixant de contestar un infinit de preguntes de test, com si la vida, a cada pregunta que se’ns presenta, tingués una única resposta. Innovar en Educació és valorar les fortaleses de cada infant i jove i, des d’elles, ampliar el que pot ampliar-se o millorar-se.

Innovar en Educació és viure la diversitat biològica de la natura i, consegüentment, educar éssers humans diversos que viuen en entorns on les coses són probables, deixant de treballar per homogeneïtzar currículums, com si els humans fóssim homogenis.

És trobar el comú del diferent, és compartir processos vitals i pensar en múltiples dimensions. La realitat és complexa i la mirada i el pensament que permeten comprendre-la són globals i sistèmics.

És fer que els joves puguin gaudir de l’acte de descobrir, deixant d’estar pendents d’obtenir una nota que els permeti accedir a donar el millor d’ells mateixos. I que, en arribar a la universitat, els rebin educadors que els provoquin i sedueixin per potenciar la seva frescor, que els mirin als ulls i que sentin que són a l’aula amb ells perquè volen compartir i aportar junts nous coneixements que permetin millorar la qualitat de vida de la comunitat en què es van criar, podent construir el seu propi camí curricular per fer-ho possible.

I és fer que, quan arribin al món laboral, puguin equilibrar el seu temps professional i personal, deixant de ser considerats per les hores de presència física, encara que la seva productivitat descendeixi per falta d’atenció. Que hi hagi espais on aportar, deixant d’obeir estratègies a les quals no s’han pogut vincular ni aportar la seva passió ni el seu saber. És poder ser únics, expressant el seu talent sense ser rebutjats per no ser iguals a qui els contracta, que continuen creient que l’homogeneïtat és més còmoda de gestionar, encara que intueixen que la variabilitat és la que pot assegurar el futur i que una organització on tothom sap el mateix i tothom no sap el mateix, no és sostenible.

Innovar és donar resposta, trencant l’individualisme i conviure, fent de la comunitat un lloc on conèixer i reconèixer-se mútuament. Participar del comú, fent que les coses siguin possibles, corresponsabilitzant-se del que és públic, comprometent-se més enllà de nosaltres mateixos.

Sabem tot això i molt més. Els educadors a les escoles i els professionals a les empreses ho saben perquè ho viuen cada dia i molts senten la necessitat de donar resposta i la donen. Els científics, perquè ho demostren i perquè continuaran aportant evidències que faran insuportable no donar una resposta contundent. I els governants perquè els ho han explicat i esperen que la pressió ho converteixi en prioritari.

Hi ha educadors, professionals, polítics compromesos perquè nens i joves puguin construir el seu espai de trobada i convivència, reconeixent-los la seva capacitat d’evolució responsable.

Però també hi ha por a perdre el que silenciosament anem perdent, en l’inútil intent de conservar unes certeses que ja s’han esvaït, i manca de gratitud pel que s’ha viscut i valentia per obrir noves maneres de fer i sentir.

Massa silencis i actituds impedeixen i alentixen les respostes necessàries per no involucionar.

Volem i necessitem construir un futur que ens permeti poder sentir la dignitat de ser humans.

Per JOAN QUINTANA.