EL CAMÍ A L'ESCOLA

"Moltes vegades ens oblidem de la sort que tenim de poder anar a l'escola"... és la frase inicial del documental "El camí a l'escola". La pel·lícula segueix nens de tres continents i cultures molt diferents en el seu viatge diari "cap al coneixement."

A Kenya, en Jackson i la seva germana, que han d'evitar els elefants en el seu recorregut diari de dues hores d'anada i dues més de tornada, en una data especial per a en Jackson, que aquell dia és responsable d'hissar la bandera. Al Marroc, la Zahira i les seves dues amigues, que viatgen a través de les espectaculars muntanyes de l'Atles durant unes quatre hores cada dilluns i divendres en el seu camí d'anada i tornada a l'internat. A l'Índia, en Samuel, la precària cadira de rodes del qual empenyen els seus germans durant més d'una hora en cada sentit cada dia. Finalment, a l'Argentina, en Carlitos i la seva germana, que cavalquen per la Patagònia al cavall del seu pare durant unes tres hores cada dia.

Tots ells tenen en comú estar caminant en direcció als seus somnis, cap a la seva oportunitat de convertir-se en metges, mestres, enginyers... i d'accedir a les oportunitats que els seus pares no van tenir mai. Per això estan alegres, vibrants i a punt per desafiar totes les dificultats.

Quan vaig veure aquest documental, que em va commoure fins a les llàgrimes, no vaig poder impedir sentir un agut contrast entre la tenacitat i l'esperança d'aquests nens i l'apatia de molts nens occidentals —inclosos els que veig als carrers de Barcelona— a qui porten a l'escola a contracor els seus pares "llevaneus", els seus avis, les seves cangurs… i per a qui l'escola és moltes vegades més una tasca que un plaer i l'Educació en la forma en què encara es concep a moltes escoles és considerada una cosa monòtona.

Ha perdut la seva mística, l'Educació? Per què sembla que estem produint col·lectivament en aquesta àrea clau resultats que ningú no vol? Què estem fent malament perquè els nostres fills no lluitin per anar a l'escola?

Quan treballo amb líders de diferents sectors, sovint tinc l'oportunitat de ser testimoni de la importància de l'impacte que els bons mestres han tingut a les seves vides. Aquests bons mestres es converteixen en referents, i aprofiten la seva oportunitat per fer que els seus alumnes se sentin "descoberts", forts i capaços de realitzar els seus somnis. Jo tinc els meus encara molt presents a la meva vida, i estic segura que si tanques els ulls, et vindrà la imatge d'algun dels teus... Així veig també molts dels mestres i professors que vénen als Programes d'Educació Relacional que fem amb els meus col·legues de l'Institut. Tenen en comú que es preocupen i que estan intentant lluitar per ser part de la solució en un sistema subjecte a tants desafiaments que de vegades semblaria com si algú estigués mirant de destruir-lo a propòsit, malgrat ser el mitjà més important per construir un futur millor per a molts nens i el factor clau per promoure la mobilitat social. Un podria preguntar-se si als països occidentals ja ens considerem "graduats" d'aquella fase i per tant no necessitéssim crear un futur millor per a ningú.

Per a aquells de vosaltres que estigueu perdent la fe, us suggereixo veure aquest documental de Pascal Plisson. És possible que no hi trobeu una resposta als molts mals que afligeixen els nostres sistemes d'Educació... però potser sí que us serveixi per reconnectar per un moment amb l'esperança.

Per SÍLVIA PENÓN.