top of page

EL QUE EL TEU EQUIP NECESSITA I CAP INCENTIU POR COMPRAR

Writer: Susana de los Reyes
Susana de los Reyes
Nov 3
4 min de lectura
Taula de treball d’un estudi d’arquitectura amb plànols compartits, anotacions i una idea destacada i incorporada al projecte, com a representació del reconeixement de les aportacions en un equip.
Imatge generada amb ChatGPT.

Un professional d’un estudi d’arquitectura passa dos anys proposant millores en la manera com es reparteixen els projectes entre els equips. Les millores funcionen i estalvien temps, però ningú no li diu mai que les ha vist. Un dia marxa, i la direcció ho atribueix al de sempre: el mercat està tensionat i la competència paga millor.


És una explicació còmoda i, segons més de cinquanta anys de recerca sobre la motivació humana, probablement incompleta.


El mite de l’incentiu

Molts models de gestió de persones parteixen d’un supòsit que gairebé mai no es qüestiona: que ens movem, sobretot, pel que rebem a canvi. Si vols més compromís, "apuja el bonus". Si algú està descontent, "millora-li el salari".


El 1971, el psicòleg Edward Deci va posar a prova aquesta idea amb un experiment senzill. Va pagar a un grup d’estudiants per resoldre trencaclosques que ja els resultaven interessants. Quan va deixar de pagar-los, aquest grup d’estudiants dedicava menys temps lliure als trencaclosques que el grup que mai no havia cobrat. La recompensa econòmica havia convertit el joc en feina.


Gairebé trenta anys després, una metaanàlisi de 128 experiments va confirmar el patró: les recompenses tangibles vinculades a fer una tasca tendeixen a reduir la motivació intrínseca. I va trobar una cosa menys citada que aquí és molt important: en adults, el feedback positiu, un reconeixement verbal d’allò que algú fa bé, tendia a augmentar-la.


Això no vol dir que el salari no importi. Una retribució injusta desmotiva, i molt. El que mostra és que allò que sosté una motivació de qualitat es troba en un altre lloc.


Tres necessitats que es juguen entre persones


Edward Deci i Richard Ryan van desenvolupar aquesta intuïció en la Teoria de l’Autodeterminació, un dels marcs més sòlids de la psicologia contemporània. La seva idea central és que existeixen tres necessitats psicològiques bàsiques, i que quan se satisfan apareixen la motivació de qualitat, el benestar i el rendiment sostingut:


  • Necessitat d’autonomia. Sentir que el que faig ho faig per voluntat pròpia, que puc proposar, opinar i decidir com ho faig. No significa independència ni fer el que un vulgui, significa poder subscriure el que es fa.

  • Necessitat de competència. Sentir que soc eficaç, que el que faig té efecte i que puc créixer.

  • Necessitat de vinculació. Sentir que importo als altres i que els altres m’importen.


Cap de les tres se satisfà en solitud. Totes tres depenen de com són les relacions amb les persones amb qui treballem. Aquí hi ha el pont amb la Qualitat Relacional.


Com es llegeixen les necessitats de la Teoria de l’Autodeterminació des de la Qualitat Relacional


A l’Institut Relacional definim la Qualitat Relacional com la capacitat d’un sistema de relacions —un equip, una àrea, una organització sencera— per sostenir alhora els seus objectius, el benestar de les persones i la seva continuïtat en el temps. Es compon de tres dimensions: Eficiència Relacional, Seguretat i Benestar, i Reconeixement.


No són les tres necessitats amb un altre nom, són les condicions relacionals que permeten satisfer-les, o que les frustren.


L’Eficiència Relacional sosté la competència. Pensa en un magatzem i un servei d’atenció al client que depenen l’un de l’altre però que mai no han acordat quina informació necessita cadascun. Cada persona pot fer bé la seva part i, tot i així, la comanda pot sortir malament. Sense coordinació, ningú no pot sentir-se realment eficaç.


La Seguretat i el Benestar sostenen l’autonomia i la vinculació. Només puc proposar, discrepar o equivocar-me si no en pago un preu. L’aviació comercial ho va aprendre de la pitjor manera: durant anys, una part dels accidents evitables es van produir perquè algú a la cabina va veure l’error i no es va atrevir a dir-ho. Sense seguretat, l’autonomia es queda en l’organigrama.


El Reconeixement és la frontissa entre totes tres. Quan el sistema confirma a algú que la seva aportació ha estat vista i que compta, nodreix la seva competència («el que faig té efecte») i la seva vinculació («importo aquí»). I quan el que es reconeix és la iniciativa pròpia, nodreix també la seva autonomia («el meu criteri hi té lloc»). Torna al cas del principi: aquell professional va proposar millores per iniciativa pròpia, i les seves millores funcionaven. Tenia autonomia i competència. El que va faltar va ser que algú ho veiés. Sense reconeixement, les altres dues necessitats perden sentit.


No tot reconeixement reconeix


Deci i Ryan hi afegeixen un matís important, un mateix gest pot funcionar de dues maneres:


  • De manera Informativa: es diu a la persona alguna cosa certa sobre el que ha aportat i l’efecte que ha tingut.

  • De manera Controladora: s’utilitza per dirigir la seva conducta.


La primera nodreix la motivació del professional. La segona, encara que adopti la forma d’un elogi, pot reduir-la, perquè es viu com una pressió.


Per això, el reconeixement que ens interessa no és l’empleat del mes ni el «bona feina» genèric. Ens interessa el reconeixement concret, lligat a la contribució real i al seu efecte, i que neix d’haver mirat de veritat. Ho resumim amb una frase que deu molt a Martin Buber: reconèixer és permetre la trobada.


Com a directiu et plantejo tres preguntes per al teu equip


  • Sap cada persona què necessiten els altres d’ella perquè la seva feina surti bé?

  • Què passa al teu equip quan algú assenyala un error o discrepa?

  • Quan va ser l’última vegada que algú va saber que la seva aportació concreta havia tingut efecte?


Les persones no marxen de les organitzacions només per diners. Marxen quan deixen de trobar-hi allò que necessiten per voler quedar-s’hi. Aquestes necessitats tenen nom des de fa dècades, i se satisfan o es frustren en un lloc molt concret: l’espai entre les persones. Això és el que la Qualitat Relacional permet veure, mesurar i desenvolupar.


Per SUSANA DE LOS REYES.

 

Referències

  • Deci, E. L. (1971). Effects of externally mediated rewards on intrinsic motivation. Journal of Personality and Social Psychology, 18(1), 105–115.

  • Deci, E. L., Koestner, R. y Ryan, R. M. (1999). A meta-analytic review of experiments examining the effects of extrinsic rewards on intrinsic motivation. Psychological Bulletin, 125(6), 627–668.

  • Ryan, R. M. y Deci, E. L. (2000). Self-determination theory and the facilitation of intrinsic motivation, social development, and well-being. American Psychologist, 55(1), 68–78.

  • Deci, E. L., Olafsen, A. H. y Ryan, R. M. (2017). Self-determination theory in work organizations: The state of a science. Annual Review of Organizational Psychology and Organizational Behavior, 4, 19–43.

 

Comentaris


bottom of page