SENSE VINCLES, APRENEM?

Teresa Terrades, professora de secundària, coach educativa i membre del Consell Professional de l'Institut Relacional, ha publicat un interessant article a la publicació especialitzada Diari d'Educació. En ell, reflexiona sobre la importància del vincle en el fet educatiu.Originalment en català, l'article es troba disponible en aquesta adreça web.En aquesta entrada, i amb permís de l'autora, ens permetem reproduir alguns dels principals passatges.

Robert Waldinger, psiquiatra i metge de la Universitat de Harvard, ha dirigit juntament amb tres dels seus antecessors un estudi sobre els factors que contribueixen a mantenir-nos sans i feliços al llarg de la nostra vida. L'estudi ha durat més de 75 anys i ha seguit a gairebé 800 persones. La conclusió no pot ser més contundent: les bones relacions marquen la diferència entre les persones que tenen bona qualitat de vida i les que no. Contràriament, la soledat i l'aïllament comporten un deteriorament més ràpid del nostre cervell i una salut més precària.

Aquest fet, que l'estudi posa en evidència, té molt a veure amb la nostra condició de mamífers, segons la qual, necessitem del vincle per sobreviure. En néixer, els humans encara no tenim acabades les connexions neuronals. El cervell humà es completa relacionalment i la nostra manera de sentir depèn de les connexions que s'han establert al cervell mitjançant el vincle. Així, l'alegria és l'experiència d'estar vinculat i la tristesa és la pèrdua de vinculació. El nostre sistema emocional s'estructura a partir d'aquí. Els nostres cuidadors, en donar-nos aquesta possibilitat, ens estan reconeixent també la nostra existència. El reconeixement és cabdal per saber que som aquí. Ens dóna sentit d'identitat i de vàlua personal. Qui no es vincula, no se sent vist. I sense sentir-nos vistos no sabem que existim. Sembla inapeŀlable la nostra condició d'éssers relacionals. No és estrany, per tant, que la qualitat de les nostres relacions sigui tan determinant per al nostre benestar.

Si els vincles fan de la nostra existència una valuosa experiència, quina és la seva rellevància en el procés d'aprenentatge? Tots naixem amb l'instint d'aprendre, ens hi juguem la supervivència, tal i com diu David Bueno al seu últim llibre "Neurociència per a educadors". Sabem que aprendre és transformar la informació en coneixement significatiu a través de l'experiència. Una experiència que pot prendre moltes formes. Però qualsevol d'elles passa per una relació, un vincle.

Observem-ho: podem assumir el procés d'aprenentatge quan gaudim de benestar psicològic, és a dir, quan sentim en equilibri el context relacional en el qual ens movem. Els adults ens ensenyen com sentir i avaluar les coses que vivim al llarg de la vida perquè estem dissenyats per aprendre més dels altres que de nosaltres mateixos. Aprenem més dels altres que de la nostra pròpia experiència.

Ramón Riera, al seu llibre "Connexió emocional", afirma que necessitem la validació del que fem per part de les persones significatives que ens envolten. Si no, el sentiment que tenim de nosaltres mateixos perd cohesió. En qualsevol aprenentatge, el que el cervell percep com de màxima utilitat és el reconeixement social. I ens fem refractaris davant d'aquelles activitats que detectem que poden fer que el perdrem. Necessitem aprendre, per tant, a través de vincles segurs, de vincles que ens segueixen acompanyant quan fallem, que ens segueixen reconeixent.

L'aprenentatge a partir de l'experiència de l'altre, ja sigui un mestre, o un pare, o un adult de referència, permet un progrés molt més ràpid que si ho fem sols, i encaixa millor amb les necessitats del moment concret en què es produeix. De fet, els nens i els joves dediquen temps a buscar l'atenció conjunta amb els seus adults, a diferència d'altres éssers vius, perquè som els éssers més dotats per a la connexió intersubjectiva. Tenim una capacitat específica per compartir estats subjectius, és a dir, per connectar-nos emocionalment i això ens permet actuar junts, però, sobretot, col·laborar junts. En compartir a l'aula, els aprenents veuen desplegar les fortaleses del mestre a través de les activitats que realitzen units i entenen que ells també podran fer-les. Això els ajuda a conèixer les seves pròpies capacitats.

La connexió emocional fa possible, també, compartir els estats intencionals entre docents i alumnes (o entre pares i fills). Això és, compartir junts la intenció que el nen progressi. Aquest estat proporciona accés al llenguatge, inicialment, i a la cultura, després, i reforça la convicció de qui aprèn del valor d'aprendre. L'aprenentatge que es produeix en aquests termes multiplica i multiplica les connexions neuronals tant dels alumnes com dels seus mestres!

Tot ens porta a pensar, per tant, que la idiosincràsia de la nostra espècie és profundament relacional i que l'experiència de l'aprenentatge es fonamenta precisament per aquesta característica. Perquè quan l'experiència del saber no es viu a través dels altres, no la rebem com un aprenentatge de valor. Aquesta experiència de l'aprenentatge és significativa sobretot quan es viu des de l'alegria, no des de la por o la pèrdua, que ens bloquegen. Aprendre de manera significativa és dignificar les nostres vides.

Robert Waldinger ens expressa, per mitjà del seu estudi, una realitat que és òbvia i que, malgrat tot, oblidem sovint, centrats com estem en els objectius i els resultats. Una realitat que quan la traslladem al camp educatiu no només és òbvia, sinó que, a més, és nuclear per aconseguir el millor aprenentatge que ens procuri una supervivència millor. I ho fem millor quan ho fem junts. El factor relacional de l'educació hauria de condicionar especialment les aules en les quals ens formem els docents d'aquest país i les aules de tots els centres educatius.