ET SUMES?

LA [R]EVOLUCIÓ RELACIONAL ENTÉN QUE...

1.

Som éssers relacionals. La nostra existència cobra sentit gràcies a la relació amb les altres persones.

2.

Som singulars. En cada persona existeix una fortalesa i una saviesa que cal respectar, potenciar i preservar per a crear relacions de valor i vincles de qualitat.

3.

Participem en múltiples xarxes de relacions en les quals aprenem a escoltar i a ser escoltats/des, a veure i a ser vistos/es, a reconèixer i a ser reconeguts/des, construint la nostra pròpia visió del món.

4.

Les relacions, com els sistemes socials, són sensibles al context. Podem generar-les, acabar-les, reparar-les o evolucionar-les.

5.

El veritable poder personal és construir la nostra identitat a través del que fem. No en comparació ni negació.

6.

Vides poderoses són aquelles responsables de si mateixes i de la relació que articulen amb les altres persones.

7.

Vides poderoses constitueixen relacions poderoses; les relacions poderoses poden canviar el món.

ARA ÉS TEMPS DE [R]EVOLUCIONAR...

[R]evolucionar en les nostres maneres de relacionar-nos per a:

Relacionar-nos des del reconeixement i l’escolta; oferint-nos, demanant i acordant accions per a construir un futur compartit des de la corresponsabilitat.

Legitimar-nos mútuament en la nostra singularitat i diversitat, fent visible l’invisible.

Fer-nos responsables amb el que hem generat en les relacions de desigualtat i domini a persones, col·lectius i països, i amb l’explotació irresponsable del medi natural que ens acull.

Mundialitzar a les persones construint una comunitat d’éssers de dignitat on ens acompanyem mútuament en l’experiència de compartir vida i planeta.

SOM, AMB TU

[R]evolució Relacional és també una comunitat. L’hem creat per a compartir idees, reflexions, projectes i/o accions que ens permetin construir una cultura de les relacions, inclusives i diverses, on ens relacionem des del reconeixement.

Pots sumar-te a Telegram, buscant el canal [R]evolución Relacional (en castellà), o fent clic sobre el botó:

PER A [R]EVOLUCIONAR NECESSITEM...

RECONÈIXER

Veure i legitimar l’existència de les altres persones, acceptant i posant en valor les seves singularitats. El reconeixement és la base de la nostra dimensió social, perquè ens obre les portes a la trobada.

VINCLE

Va més enllà del tu i jo; s’estableix quan ens reconeixem i valorem la relació, com una experiència que ens permet ser i fer des de la confiança i seguretat.

MIRAR

És la voluntat de fer present a les persones i l’entorn en què convivim, obrint els ulls cap al que ocultem de la nostra mirada.

VEURE

Obrir la ment i els sentits per a apreciar, sense prejudicis, el valor del que mirem.

VEUS RELACIONALS

el relacional és present en tots els àmbits, i ja hi ha els qui ho viuen en el seu dia a dia:

YOLANDA AGUILAR
Supervisora de Enfermería. Calidad y Seguridad al Paciente de la Clínica Corachán

Soy enfermera desde hace 24 años. He rotado por todas las plantas de un hospital con mi destino final en Servicios Especiales y ya son 18 años los que llevo como supervisora de Enfermería. En mi trayectoria profesional y personal tengo clara la importancia y el impacto positivo de las relaciones interpersonales. La calidad asistencial de nuestros cuidados sobre el paciente dependen, en buena medida, de la capacitación para fortalecer y propiciar relaciones de calidad en nuestro entorno. El reconocimiento, la visibilidad, el respeto y la aceptación, sobre todo de la persona que hay detrás de cada profesional, es esencial, y lo es para que el paciente reciba una atención de excelencia en su persona y una pronta recuperación de su salud.


Esta calidad en la forma de relacionarnos, comunicarnos, reconocernos y darnos visibilidad, son clave para evitar interferencias con los prejuicios al paciente, a compañeros o hacia uno mismo, derivados de nuestras percepciones personales. En esta pandemia COVID 19 hemos estado todos desnudos. Hemos cambiado nuestra mirada. Fragilidad, vulnerabilidad, miedos, incertidumbre, luchar por la vida, enfrentarse a la muerte, se han percibido en nuestras pieles. Sin embargo, ha sido en este tsunami de emociones, en medio de la batalla, cuando de forma natural nos hemos reconocido todos. Cada uno de los profesionales: médicos, enfermeras, pacientes… nos hemos dado cuenta de que es necesario cuidarnos por dentro para ser y dar lo mejor por fuera. 2020 sacudió todo nuestro presente y nos hace desear que este 2021 sea el año relacional a nivel profesional y, como no, a nivel personal.

JULIÁN CARRANZA
Director de desarrollo organizativo de Greenpeace España

Nos encontramos en un momento social en que los medios, los políticos, han pervertido el sistema de comunicación y reconocimiento entre nosotros. Se valora más aquello que está próximo, aquello que nos confirma, aquello que pensamos que aquello que es diferente o aquello que discrepamos. Y en ese momento desaparece la posibilidad de encuentro, de reconocimiento, de acercamiento o de negociación. La base de las relaciones humanas está en el reconocimiento del otro, en la integración. La tribu se construye entre la aportación de todos y de todas. No es factible desde el sectarismo o desde el abandono por parte de las ideas y de parte de los valores. Si no conseguimos una construcción social comunitaria, difícilmente podremos avanzar como sociedad.

BELÉN BLANCO
Responsable pedagógica de la Red de Colegios Marianistas de España

La educación es, en esencia, relación. Vínculo entre los seres humanos con el fin de comprender el mundo y aprender a convivir con los demás. Es un acto relacional en el que un alma con otra alma se convierte en la mejor fórmula pedagógica para llegar a ser lo que cada uno está llamado a ser en esta vida. La relación es, a la vez, comunidad, y todas las relaciones que se establecen entre las personas que forman parte de esa comunidad unidas por la tarea común de educar a los niños. Relaciones entre personas y agentes educativos. Desde el mes de marzo, la distancia física exigida por la situación actual está revalorizando la importancia de la relación en la educación. Nos ha hecho conscientes que sin esa relación es muy difícil garantizar el aprendizaje. Por eso tenemos, más que nunca, priorizar el cuidado del otro y de las relaciones que se establecen en la escuela entre todos los agentes educativos. Educadores, alumnos, familias… todas las personas que forman parte de la escuela.

 

Hay, más que nunca, que primar la escucha, el diálogo, el reconocimiento del otro, buscar el equilibrio entre la afectividad y la efectividad. Como educadores, debemos trabajar por establecer un currículum en el que el conocimiento contribuya al desarrollo de las competencias relacionales necesarias para un nuevo humanismo donde se imponga el bien común tan necesario para afrontar esta situación y para regenerar un mundo mejor.

 

La tecnología ha llegado fuertemente al mundo educativo. Hay también que aprovecharla para ponerla al servicio de estas relaciones. Humanizarla. Que nos ayude a liberar tiempos y espacios y a centrarnos en lo único que no puede sustituir la tecnología. Generar el vínculo, generar el acto relacional que, a su vez, provoca la emoción que garantiza el aprendizaje.
Más que nunca estamos llamados a poner las relaciones en el centro de nuestras comunidades educativas para, entre todos, salir juntos de esta situación.

ISMAEL LARA
Responsable de Cultura, Innovación y Talento de SEAT

La calidad de nuestras relaciones no es solo importante en estos momentos, sino imprescindible. En este momento de pandemia, más que nunca. Sabemos que la ausencia de relaciones significa la negación de una persona. Y sabemos también que una clave de la felicidad para cualquier persona es sentirnos parte de un grupo, de una red, tener apoyos, compartir y sentirnos queridos y poder cuidar y sentirnos cuidados. Pues, en estos momentos, esto es vital, en mi opinión, para disminuir el nivel de alerta y peligro que podemos sentir por haber descubierto que somos más vulnerables de lo que pensábamos, y que nuestro bienestar y comodidad están disminuyendo, sino casi desapareciendo.

En començar aquesta pandèmia, quan van tancar les escoles el 13 de març, comencem a preocupar-nos per moltes coses. Però de seguida ens vam adonar que el més important no era tant acompanyar als alumnes en l’aprenentatge, sinó acompanyar-los en els seus problemes emocionals. Ens calia educar a nois i noies perquè sentissin que continuaven a prop de l’escola, que continuaven estant en el centre de la nostra atenció.

 

No va ser una situació fàcil, i tampoc ho va a estar el retorn a l’escola. Teníem moltes pors: nosaltres, els nens, les famílies, els joves… tots estàvem amoïnats per la situació que era absolutament diferent. Grups tancats, entrades i sortides complicades. També ens trobàvem amb l’aïllament que representava per a nosaltres la mascareta.

 

Tot això no va ser fàcil, sobretot en nenes i nens. Els nois i noies han demostrat una gran responsabilitat, i nosaltres ens hem adonat que, el més important a l’escola no és el que s’ensenya, els continguts; el més important és garantir que tenim nois i noies amb una forta intel·ligència emocional.

 

Aquesta forta intel·ligència emocional que necessiten els nostres enfants, que necessitem tots, implica que a l’escola hem de prioritzar totes les activitats d’acompanyament, tot el que impliqui entendre a l’altre, tot el que impliqui, sobretot, escoltar. Escoltar sentiments, escoltar les emocions. Ha molts dies hem de dir a algun grup de classe que ha de tornar a casa, que ha de quedar-se confinat. I això és dur per als enfants, sobretot per als joves.

 

Necessitem en aquest entorn garantia d’acompanyament. Garantir que és una situació que passarà i ens quedarem amb el millor d’aquesta experiència, que és que, realment, ens hem adonat que el més important són les persones i el més important a l’escola és escoltar-nos i cuidar-nos els uns als altres.

Treball en el sector d’atenció a les persones en Suara Cooperativa i lidero un equip de dos mil professionals, la majoria dones, que conformen el servei d’atenció domiciliària a la ciutat de Barcelona. Tinc la sort de compartir el meu dia a dia amb professionals excepcionals. Unes autèntiques cracks que han posat el millor d’elles per a cuidar de les persones grans que viuen en els seus domicilis, i també tenir cura entre elles mateixes.

Com a equip hem après pocs dies després de l’inici de la pandèmia que necessitàvem compartir el que estàvem vivint entre nosaltres. Hem començat una iniciativa voluntària d’enviar-nos vídeos per a donar-nos ànim. Pensàvem que així podríem generar comunitat, complicitat, equip, ajuda mútua…

 

L’experiència va ser brutal. En pocs dies teníem muntanyes de vídeos que van fer entre ells per a donar-se suport. També rebem vídeos de persones que havien treballat amb nosaltres i que també volien formar part d’aquell moment. De persones que estaven malament. Del Servei de Salut, des de serveis d’Atenció Primària… És que cada dia entre les 7 i les 9 del matí esperaven el vídeo del dia. El primer «bon dia» de l’equip era com un xute d’energia i, sense voler-ho, va visibilitzar el servei. Compartien els vídeos, ens escoltaven, reconeixien el treball, rebíem agraïments.

 

Les persones ateses van agrair que anéssim en el moment excepcional com el que hem viscut. Que els cridéssim si no podien anar. Que reinventéssim, fent videotrucadas. Les hem protegit i ens han protegit. També hem rebut de despedida de moltes d’elles i hem acompanyat a les famílies en el seu comiat.

 

Hem vist l’amor de molt a prop. L’amor de persones que vam atendre, de companys de treball, de familiars, de pares, mares, amigues, veïns, coneguts. Així que va sorgir una iniciativa de poder homenatjar a totes les persones que havien mort durant la pandèmia i van sortir totes al carrer, a les places, i vam fer un minut de silenci. I quan va acabar, de manera espontània, vam aplaudir. I també, rebem aplaudiments des dels balcons, perquè durant aquests mesos, hem viscut i ens hem vist amb por, patint, amb ràbia, amb tristesa. Hem plorat, hem rigut, hem estat alegres, orgulloses del que havíem fet. Hem hagut de descansar.

Ens hem après a cuidar, perquè així ens cuidàvem entre totes, fins que hem après que això era la nova normalitat.
Hem parlat de les emocions, del que ens passava. Ens hem escoltat i, en realitat, ens hem tocat més que mai, perquè hem alimentat l’ànima sense distàncies de seguretat, perquè sabíem que ho necessitàvem i que som vulnerables.

TERESA TERRADES
Docent i coordinadora pedagògica d'IES Escola Intermunicipal del Penedès

En l’educació res és estàtic, tot es repensa contínuament. El que ha remogut el virus, ha de servir per a repensar-nos des de la mirada constructiva i de futur.

Encara no estem preparats per a abandonar les aules, la presència no la podem substituir. Ens juguem el vincle educatiu, l’equitat, la construcció de la singularitat i la del grup, que és l’espai on s’aprèn el bé comú.

Si el món virtual s’imposa a força de Covids, haurem d’inventar una nova presència que garanteixi tots aquests intangibles. Hem de fer de l’escola un espai de cura; la protecció de la salut entrarà més forta dins de les aules. I hem d’agregar un concepte: cuidar l’estat físic, intel·lectual i emocional de l’alumnat. També, molt especialment, el del professorat.

ET MIRO

ET VEIG

ET RECONEC

I T’HO DIC