Sembla impossible pensar que ara ja fa una mica més d’un any vam iniciar el curs més ple d’incerteses que el sistema educatiu havia enfrontat en les últimes dècades. Veníem de viure en un obligat confinament domiciliari, per tant, l’ única resposta de l’escola va poder ser realitzar un acompanyament telemàtic als infants i a les famílies. Una realitat que va deixar entreveure virtuts i limitacions del sistema en posar a prova la capacitat de reacció i adaptabilitat de l’escola, la preformació en l’àmbit digital per parts dels docents i les existents desigualtats econòmiques i socioculturals dels centres i les famílies que, en la pràctica, van amplificar les diferències en l’acompanyament als infants.

Els centres educatius van encarar un curs acadèmic ple d’incerteses i inseguretats. L’educació ès un dret prioritari, per el qual s’havien de centrar les mirades en les conseqüències que la inequidad i l’exclusió van generar i van acréixer durant el confinament. Llavors, l’aposta del Departament d’Educació va ser per l’educació presencial en l’etapa d’infantil, primària i secundària, potenciar l’educació híbrida en l’etapa de Batxillerat i telemàtica per als estudis universitaris.

Ensenyar i aprendre són dues cares d’una mateixa moneda. Ambdues vertebren l’escola a través de l’espai educatiu, un espai que, més que mai, va començar a ser concebut com a relacional, és a dir, prioritzant l’aprenentatge per sobre de l’ensenyament i creant comunitat. Els espais relacionals són transparents, potencien l’autonomia de l’alumnat, són flexibles i adaptables, promouen la curiositat, l’atenció, el coneixement i, finalment, l’aprenentatge. Són espais on les i els estudiants són protagonistes i adquireixen un rol essencial en la construcció del seu propi coneixement.

Abans de la pandèmia, els diversos ambients d’aprenentatge estaven representats en espais classificats i distribuïts en blocs temàtics de coneixement. Així es potenciava al màxim la relació entre iguals, la lliure circulació, la globalització dels aprenentatges i les connexions entre els diferents blocs de coneixement.

No obstant això, el curs 2020-2021 es va iniciar amb el vertiginós repte de repensar i refer tot. La situació va ser paradoxal: necessitàvem potenciar les relacions creant espais segurs en els quals nenes i nens de diferents aules no tinguessin contacte físic. Però en què quedaven els jocs en els temps d’esbarjo?, com s’establirien vincles saludables amb el professorat si els espais de trobada eren exclusivament telemàtics? Aquestes i una altra infinitat de qüestionaments emergien en cada racó del centre.

S’havia de transmetre tendresa i estima des de la distància física i, la millor forma d’assolir-ho, era abraçant amb la mirada. La resposta i proposta del món escolar va ser recrear mini ambients dins d’un mateix grup bombolla oferint espais de diàleg per a la comprensió i la cura, per a construir seguretat reforçant el vincle entre nenes i nens d’una única aula; fomentar la cohesió i el sentiment de pertinença al grup, com si d’un naufragi naval es tractés.

Antonia Rendón, nena colombiana de 6 anys. Imatge publicada en Eldiario.es

UN NECESSARI CANVI DE ROLS

Els infants van assolir molta més saviesa del què segurament ens hauríem pogut imaginar: van aprendre a conviure amb la pèrdua, la frustració, la ràbia, el dol, l’avorriment i a regular amb totes aquelles emocions amb les que, probablement, hauran de lidiar al llarg de les seves vides. A més, han hagut d’autogestionar-se el temps i guanyar en autonomia cara els seus propis estudis. És evident que van aprendre a aprendre i, en això, van millorar fins i tot les seves competències digitals.

Per nosaltres, el professorat, la sorpresa va ser evidenciar que la solució era més simple del que pensàvem: posar en valor que els aprenentatges venien directament de la pròpia vida; aprenentatges significatius i reals que la pandèmia va incrustar imperativament en cadascunes de les llars.

Moltes famílies mostraven una gran angoixa i preocupació per tots aquells continguts acadèmics que no s’havien pogut dur a terme. Llavors, la nostra tasca va ser transmetre seguretat i confiança intentant fer veure tot allò que les seves filles i fills havien viscut podia ser aprofitat com una gran font d’enriquiment, experiència i aprenentatge.

A un any d’aquesta experiència, es percep llum del final de túnel. Se sent la partida pràcticament guanyada i es mostra una vegada més la resiliència i la capacitat d’adaptació de les nenes i nens de totes les escoles.

És bo repensar qui ensenya a qui. Gràcies infants! Sou una meravella!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *