Blog, Sin categoría

Nens tatuats

Quants nens he tatuat a la meva vida!, va ser la impactant exclamació espontània d’una educadora en escoltar les explicacions sobre la capacitat d’influir que tenim en les altres persones amb les nostres narracions.

Què veiem quan mirem? Quina mirada predominant utilitzem per valorar a les altres persones?

Podem mirar el que manca o valorar el que es té, centrar-nos en l’error i la falta o a reconèixer el fet i la capacitat de fer.

Com podem veure l’alegria d’un nen o nena des de la nostra tristesa? Com podem potenciar les seves fortaleses des del nostre sentiment de manca?

Actuem segons el que sentim, si entrem a l’escola tristos, parlarem des de la tristesa, si tenim esgotament o alegria, farem classes pesades o alegres, i així també ens passa a casa, a la feina i amb les amistats.

Les relacions parteixen de reconèixer a l’altre des de la seva singularitat en totes les seves expressions cognitives, emocionals i relacionals.

Legitimar la singularitat és condició necessària perquè les nenes, nens i joves legitimin als pares i educadors perquè sentin que els poden acompanyar en el seu camí d’aprenentatge i socialització, sense haver de deixar de ser i fer.

Som el que hem incorporat com a propi, de totes les històries que hem sentit sobre nosaltres.

La nostra narració subjectiva del nen, nena o jove, és el resultat de la nostra pròpia història, del que considerem bo o dolent, acceptable o inacceptable segons les experiències viscudes i el que prèviament de nosaltres han narrat altres persones.

Les nostres avaluacions i descripcions dels nostres fills o alumnes, no els defineixen, però condicionen la seva manera de relacionar-se amb nosaltres, amb els altres, en l’ara i en un futur.

Evitem el domini d’un únic relat sobre que és un bon nen o nena, un bon o mal estudiant, determinat per uns nivells de coneixements i comportaments, fruit d’un disseny curricular o d’un estereotip social heretat, allunyat d’interessos i formes de conviure dels qui han d’aconseguir-ho.

Construïm la relació mirant i veient tota les seves potencialitats i fortaleses, reconeguem la seva singularitat, acceptem i treballem plegats perquè puguin construir el seu propi relat, des de la seguretat i la sensació de que a casa i a l’escola, va poder ser.

Deixem de tatuar vides.

Joan Quintana

No hay ningún comentario.

RESPONDER UN MENSAJE